BC Roma: Un projecte amb aroma a NBA

Roma ha passat de no tenir cap equip de bàsquet a l’elit a tenir-ne dos en un sol estiu. A la ciutat eterna, entregada al futbol, el bàsquet ha renascut de la mà de diversos grups inversos que tenen la mirada fixa a l’arribada de l’NBA a Europa. Així han aterrat a la ciutat la Maxima Roma i la Basketball Club Roma, aquest últim rival del Kids&Us Manresa a l’Eurocup. Ambdues entitats conviuen amb la Virtus Roma 1960, l’hereva de la històrica Pallacanestro Virtus Roma, que actualment competeix a la Serie B, la tercera categoria del bàsquet italià. I entre tots tres competeixen per fer-se amb el màxim nombre d’aficionats.

L’NBA com a model

El naixement de la Basketball Club Roma, més conegut com a BC Roma SPQR (acrònim de la frase en llatí Senatus Populusque Romanus, que es tradueix com a El Senat i el Poble de Roma, lema oficial de la República Romana i de l’Imperi Romà, i que actualment apareix a l’escut de la ciutat), no es pot entendre sense els cants de sirena de l’NBA i el seu futur aterratge a Europa.

El mateix naixement del club, qui hi ha al darrere i com s’està estructurant, lliga amb aquesta idea. A finals del mes de juny del 2026, un grup d’inversors estatunidencs va adquirir els drets federatius de la Serie A de la Vanoli Cremona i immediatament va crear el nou club a la capital italiana. Donnie Nelson, fill del llegendari entrenador Don Nelson i general mànager dels Dallas Mavericks durant gairebé 20 anys (amb els quals va guanyar l’anell de campió de l’NBA l’any 2011), és el líder d’aquest grup d’inversors i el president del BC Roma. Al capdavant de la franquícia texana, va ser una de les persones claus per l’arribada de Luka Dončić a l’NBA. I l’eslovè és un dels inversors més potents d’aquest projecte i una de les seves cares més visibles, tant a la ciutat italiana com als Estats Units. Des de l’inici de la temporada, Dončić comparteix contingut del club a les seves xarxes socials, i va ser a Roma durant l’estiu per participar en diversos actes promocionals.

«Roma mereix tenir un equip de bàsquet de màxim nivell i estem molt contents de poder contribuir a fer-lo tornar a dalt de tot […]. Posarem a disposició els recursos, l’experiència i la passió per convertir aquest club en un motiu d’orgull per a Roma i per a tota Itàlia», explicava Nelson en l’acte de presentació del club. Tot i que aquests recursos van trigar a materialitzar-se en la construcció de la plantilla, que no es va tancar del tot fins a finals d’agost, sí que es van fer visibles en altres càrrecs de l‘estructura del club.

Des de Rimantas Kaukenas, exjugador del Madrid i el Montepaschi Siena, entre d’altres, com a representant del grup d’inversos; passant per George Killebrew, exdirectiu dels Mavericks (un altre), que ocupa el càrrec de president d’operacions globals de negoci; Sergio Scariolo, conseller esportiu; Bryan Colangelo, exgeneral mànager i expresident dels Phoenix Suns, Toronto Raptors i Philadelphia 76ers; o Chris Mullin, exjugador que va formar part del Dream Team i està al Hall of Fame de l’NBA; aquests dos últims com a consellers externs des dels Estats Units. Per si no n’hi hagués prou, s’està treballant per incorporar a Mike D’Antoni, exjugador i entrenador llegendari a Itàlia (dues Eurolligues i cinc lligues italianes com a jugador de l’Olimpia Milano; dues lligues com a entrenador de la Benetton Treviso) i a l’NBA (dues vegades Entrenador de l’Any).

Una estructura pròpia de l’NBA, probablement mai vista a Europa i que demostra el potencial d’un projecte que vol una part del pastís que l’NBA vol crear al Vell Continent. Per començar, ja han aconseguit una plaça a l’Eurocup.

Intent fallit i un nom propi

Continuant amb la línia de l’estructura directiva, el BC Roma va intentar fitxar a Dwane Casey com a entrenador. L’aposta era sonada: Casey va ser escollit Entrenador de l’Any de l’NBA l’any 2018 dirigint als Toronto Raptors, als quals va entrenar durant set temporades, i va ser campió l’any 2011 com a entrenador assistent dels Dallas Mavericks (sí, un altre cop ells). A banda, va dirigir dues temporades als Minnesota Timberwolves i cinc als Detroit Pistons. Un currículum impactant per aterrar a Europa. Davant la seva negativa, el club va fer un canvi de rumb i va apostar per Alessandro Magro. L’italià, de 44 anys, es va estrenar com a entrenador assistent del Livorno de la Serie A amb només 22 anys, i va ser escollit millor entrenador de la lliga amb el Pallacanestro Brescia la temporada 2021/22, i el curs passat va dirigir el Napoli Basket.

En la parcel·la purament esportiva, el nom més impactant va ser el primer a anunciar-se: Nico Mannion. El base italoamericà va quedar lliure de l’Armani Olimpia Milano, i el club de la capital el va fitxar amb un contracte per tres anys i uns cinc milions d’euros. Nascut a Siena l’any 2001, la carrera del base ha estat marcada pels alts i baixos i unes expectatives, sovint, massa elevades. Fill de Pace Mannion, exjugador de l’NBA que va acabar la seva carrera jugant a Itàlia, Nico es va formar als Estats Units: primer, al Pinnacle High School de Phoenix, i després als Wildcats de la Universitat d’Arizona. Allà hi va estar només un any després de destacar amb 14 punts i 5,3 assistències per partit, perquè al final d’aquell curs els Golden State Warriors el van seleccionar en la 48a posició del Draft (com a curiositat, 37 anys abans la mateixa franquícia va escollir al seu pare en el lloc 43).

Mannion aterrava a uns Warriors que, de les sis temporades anteriors, en cinc havien arribat a la final, guanyant-ne tres. A l’ombra de Stephen Curry va tenir poc protagonisme (12 minuts de mitjana en 29 partits) i va acabar a l’equip vinculat de la G-League. I allà va acabar la seva experiència a l’NBA, ja que aquell mateix estiu va fitxar per la Virtus Bolonya, on va romandre dues temporades, afectat per una salmonel·losis que va derivar en infecció intestinal i li va fer perdre 20 quilos de pes en poc temps. D’allà es va convertir en un dels fitxatges més importants del Baskonia per a la temporada 2023/24, però no es va adaptar i el seu rendiment va ser decebedor: 2 punts i 2 assistències en 10 minuts de mitjana en els 12 partits que va disputar a l’ACB. Pel que es deia des del club vitorià, físicament no estava preparat per aquest nivell. I aquí arriba un dels moments més surrealistes: uns dies després va fitxar per l’Openjobmetis Varese, i en el seu debut a la Serie A va anotar 26 punts (21 en l’últim quart). Va acabar la temporada amb 20,3 punts i 6,6 assistències en 30 minuts de joc. Un canvi abrupte.

El curs següent el va començar a Varese, però després de només tres partits (espectaculars, amb 26,3 punts de mitjana), l’Armani Milano va pagar els 400.000 € de la seva clàusula i el va incorporar a les ordres d’Ettore Messina. Però no va poder mantenir el seu nivell, ni aquell curs ni el següent (7,6 punts en 17 minuts de joc), i els de Milà no el van renovar. I així és com ha arribat al BC Roma, on des de l’inici se li han entregat les claus de l’equip.

Mannion ha respost a la confiança erigint-se en el capità general. En els tres primers partits de la Serie A està en 18 punts i 8,7 assistències en 27 minuts de joc, sent escollit l’MVP de la segona jornada després d’anotar 19 punts i repartir 9 assistències per a un 34 de valoració en el triomf contra el Tortona. A l’Eurocup, els seus números són encara millor: 21,3 punts (segon màxim anotador per darrere de Timmy Allen), 5,3 assistències i un espectacular 81% en tirs de dos (i amb un volum alt: 7 tirs per partit). Contra el Bahçeşehir, en el debut, va anotar 29 punts.

Els altres referents

El mateix any en què els Warriors escollien a Mannion al Draft de l’NBA, els Chicago Bulls seleccionaven a Marko Simonovic quatre posicions abans. El pivot montenegrí, de 2,13 m, va ser acollit al vestidor dels Bulls pel seu compatriota Nikola Vucevic, però no va tenir massa oportunitats. En els dos anys que va estar als Estats Units, va jugar només 16 partits (i menys de 5 minuts de mitjana) i es va passar més temps als Windy City Bulls de la G-League. Va tornar a Europa fa quatre temporades de la mà del Besiktas, establint-se a Turquia, on cada any ha anat canviat d’equip: del Besiktas al Bahcesehir i d’aquests al Turk Telekom el curs passat. Es va enfrontar al BAXI Manresa als vuitens de final de l’Eurocup, on van arribar fins a les semifinals.
Aquest estiu ha sigut el segon gran fitxatge del BC Roma, un dels pivots més cotitzats del mercat Eurocup. I, com Mannion, s’ha adaptat bé a la capital: 14,3 punts i 6,7 rebots a la Serie A i 14,3 punts i 7,3 rebots (3,3 ofensius, el quart que més) a l’Eurocup.

L’altre gran referent dels italians va aterrar fa pocs dies: Kelly Olynyk. El pivot canadenc, de 2,11 m i 35 anys, ha disputat 842 partits a l’NBA repartits en 13 temporades, amb unes mitjanes globals de 9,8 punts i 5 rebots per partit. Escollit en la posició número 13 del Draft de l’NBA de l’any 2013 pels Dallas Mavericks (sant tornem-hi!), va guanyar la medalla de bronze al Mundial del 2023 amb el Canadà. El seu debut amb la samarreta del BC Roma va ser en l’última jornada de l’Eurocup, en la qual en 21 minuts va sumar 15 punts, 2 rebots i 2 assistències.

Inici irregular i poca massa social

La temporada del BC Roma no ha començat amb les millors sensacions. A la Serie A acumulen dues derrotes en les tres primeres jornades, inclosa una de dolorosa contra la Maxima Roma, el club de nova creació que competeix per fer-se un lloc a la ciutat i a l’elit del bàsquet. A l’Eurocup es van veure clarament superats en el debut contra el Bahcesehir (91-78), i en els dos següents partits a casa han patit més del compte per superar dos dels equips (a priori) més fluixos del grup: 92-87 contra el Lietkabelis i 77-72 davant el Balkan, contra el que van necessitar una pròrroga.

A banda, els està costant enganxar a l’afició: contra els lituans van ficar 830 persones al Palazzetto Dello Sport, i contra els búlgars 800. El pavelló té capacitat per a 3.500 aficionats, així que no han arribat a omplir ni el 25% de l’aforament en cap dels dos partits. Hi ha coses que, per ara, els diners no poden comprar.