Tier ACB 2025/26: On queda el BAXI Manresa?

En els darrers anys s’han popularitzat les Tier List, llistes per ordenar ítems en funció del seu nivell. El que va començar dins el món dels videojocs, s’utilitza també pel món de l’esport. Així, hem preparat un Tier List de l’ACB 2025/26 amb un total de 5 nivells, basant-nos en el rendiment que creiem que poden oferir els diferents equips de la lliga. Entre ells, el BAXI Manresa.

Tier 1

Els millors equips de l’ACB i els grans candidats a guanyar el títol.

Reial Madrid – València Basket

El Reial Madrid és el gran favorit al títol i tot el que no sigui guanyar seria un fracàs. A Mateo no li va servir guanyar l’ACB, de manera que Scariolo està obligat a repetir títol, sumar-hi la Copa del Rei i arribar a la Final Four de l’Eurolliga. I té plantilla per fer-ho. Mantenen la columna vertebral (Campazzo-Hezonja-Tavares) que ja de per si els fa dominants a l’ACB, i tenen com a única baixa important a Musa. Els fitxatges de Maledon, Okeke i Lyles han de pujar el nivell de l’equip. Els pocs dubtes poden venir per l’absència d’algun anotador exterior més, els suplents de Tavares i la gestió de Scariolo d’una plantilla molt profunda en una temporada tan llarga (res a veure amb la selecció), però no són excuses.

El València Basket té el millor entrenador de la lliga i ha signat un mercat de fitxatges brillant. No tant per la qualitat dels jugadors, que també, com per l’adaptabilitat d’aquests a l’estil de joc que proposa Pedro Martínez. Una plantilla profunda per afrontar la temporada més llarga de la història, amb jugadors adaptables a diferents rols i posicions i, el més important, en línia amb el que requereix el bàsquet europeu: molts generadors exteriors. Han construït un projecte a l’altura del Roig Arena, una meravella de pavelló que ara han de convertir en una caldera. L’objectiu ha de ser arribar al tram decisiu de la temporada amb opcions de competir pel títol, i un cop allà buscar la sorpresa. El segon equip dels manresans de bé.

Tier 2

Grup d’equips que han de lluitar per tenir el factor camp a favor en els Play-Offs i que s’han de classificar sense problemes per a la Copa del Rei. Si els surt un gran any, poden tenir alguna petita opció de guanyar el títol.

Unicaja – Tenerife – Barça – Baskonia

Aquest estiu ha passat el que feia anys que semblava inevitable: l’Unicaja ha perdut peces importants i ha hagut de renovar un projecte que ha sigut una de les sensacions d’Espanya i Europa les últimes temporades. Ibon Navarro s’ha quedat de cop sense Osetkowski, Taylor, Carter, Sima i Ejim; però el curs passat tenien una plantilla molt àmplia i això fa que, tot i les baixes, mantinguin fins a 9 jugadors. Dels fitxatges, Sulejmanovic i Webb III coneixen la lliga i els ajuden a mantenir un nivell competitiu alt, però qui els ha de portar a cotes superiors són Castañeda (ve a fer de Crater) i Duarte, que ho té tot per ser un dels millors anotadors del continent. Crec que poden baixar un punt en l’aspecte defensiu, on eren elit europea, però a canvi guanyen punts i varietat ofensiva. I ho tenen tot (no oblidem el factor BCL vs Eurolliga) per tornar a ser un dels tres millors equips de l’ACB.

Enèsima -i lògica- aposta per la continuïtat d’un Tenerife que continuarà sent un dels millors equips de l’ACB, especialment en les tres primeres parts de la temporada. En la seva vuitena temporada consecutiva a la banqueta canària, Vidorreta comptarà amb la seva guàrdia pretoriana, i tornaran a ser la plantilla més veterana de la lliga i acabaran la temporada amb dos jugadors per sobre dels 40 anys (dubto que hagi passat mai). S’han reforçat amb un Giedraitis que encaixa a la perfecció amb l’estil de joc dels insulars, i amb un Van Beck que arriba per ser un vers lliure dins d’aquest estructurat estil. Mentre Marcelinho Huertas continuï rendint a nivell d’MVP de l’ACB, no té sentit que facin canvis ni grans revolucions. Si el brasiler aguanta, acumularan poques derrotes en la lliga regular.

Al Barça se l’ha de ficar per nom i pressupost, però han tornat a viure un estiu dantesc, empitjorant una plantilla ja de per si deficient, i han sigut incapaços de corregir els seus principals defectes. El fitxatge/renovació de Fall escenifica a la perfecció el que ha sigut la direcció esportiva de la secció als últims anys. Mirant la plantilla, serien un dels favorits a guanyar l’Eurolliga si estiguéssim a l’any 2019. Els referents són veterans (mitjana de gairebé 34 anys dels sis jugadors més importants) i tenen problemes físics, i cap dels fitxatges ajuda a millorar la deficient estructura defensiva. Les posicions d’1 (Satoransky-Marcos, ja sense Nuñez) i de 5 (Vesely-Willy-Fall) són anticompetitives a aquest nivell, i tampoc sembla que Peñarroya pugui trobar solucions tàctiques (algú pot?). Tenen talent (només faltaria!), però es fa difícil veure’ls com un equip. No em sorprendria tornar-los a veure patir per uns mínims impensables fa uns anys: classificar-se per la Copa i els Play-offs.

Potser és massa d’hora per situar al Baskonia en aquesta conjuntura, amb el nou projecte liderat per Xevi Pujol encara en fase incipient. Però han corregit un dels grans errors dels últims anys: anar amb una plantilla extremadament curta per jugar ACB i Eurolliga. El gran canvi és l’arribada de Galbiati al lloc d’un Laso que en cap moment va semblar integrat. L’italià és un tècnic de nova generació, fidel al nou estil de joc de possessions ràpides i defensa agressiva, que encaixa amb la filosofia vitoriana (almenys a la de fa uns anys). Han netejat el vestidor de jugadors poc compromesos i han fet caixa amb peces que no eren claus. Amb Villar, Kurucs i Spagnolo guanyen profunditat per l’ACB, on són competitius. Frisch i Diakite són fitxatges que reforcen un joc interior que continua semblant curt, i Diallo és qui els pot portar a un altre nivell: talent i físic dominant a Europa, si s’adapta pot ser una de les estrelles de la lliga. Continuen Forrest, Howard Sedekerskis, Luwawu-Cabarrot i Samanic, que són garanties competitives (cadascú al seu nivell); i falta veure si per fi Diop surt de l’estancament on es va instaurar des de la seva arribada a Vitòria. Venint d’on venen, si acaben amb opcions de tenir factor camp als play-offs, la temporada serà un èxit.

Tier 3

Grup d’equips que han de lluitar per classificar-se pels Play-Offs i la Copa del Rei, i que si els surt un bon any poden fer-ho amb solvència.

Gran Canària – Joventut – Múrcia – BAXI Manresa

El Gran Canària em sembla un dels equips que més s’ha debilitat respecte a la temporada anterior. Això implica que, a diferència dels últims anys, poden patir per classificar-se per la Copa i els Play-offs, on són dels habituals. Mantenen a Lakovic com a entrenador, que sempre construeix equips competitius, i jugar la BCL en lloc de l’Eurocup els donarà marge en la primera part de la temporada. Presenten baixes importants en l’àmbit esportiu (Homesley, Thomasson i Conditt IV) i en l’emocional (Shurna), i els fitxatges generen dubtes: Angola i Wong han de ser les noves referències exteriors, i és difícil que puguin igualar el rendiment dels seus predecessors; a Labeyrie se li nota l’edat i està lluny del 4 versàtil que era fa unes temporades; i Kuath té les condicions per ser important com a complement de Tobey, però veure’m com s’adapta. A això li hem de sumar que Albicy i Brussino van sumant anys, i hauràn de ser un equip dur en defensa, perquè en atac els poden faltar punts. Patiran i no hi estan acostumats.

El Joventut ha viscut un estiu somiat amb el retorn d’un Ricky Rubio que a pista està millor del que esperava. Un altre equip que canvia l’Eurocup per la BCL i se’n veurà beneficiat, especialment veient l’edat de molts dels seus pilars. Interès mediàtic a banda, el millor fitxatge (i dolorós) és el de Hunt, que en aquest segon any a l’ACB es pot consolidar com un dels millors exteriors de la lliga. L’arribada de Hakanson i Birgander els garanteixen una rotació de garanties en dues posicions clau, amb l’únic dubte de la seva resistència física (cada any tenen problemes de lesions). Per si sol, Tomic els assegura estar en la zona mitjana-alta de la classificació, i aquesta temporada es podrà dosificar més, sent un jugador que no necessita molts minuts per rendir. A l’espera de l’evolució de Kraag, Ruzic i Allen, especialment del primer, Hanga continuarà aportant experiència i sent resolutiu en certs partits. Em genera dubtes la posició de 4, amb un Dekker que em sembla sobrevalorat per unes primeres jornades amb un encert irreal, i que si no anota no compensa la fluixa defensa, i un Drell que veurem si pot ser regular. Amb tot, si les lesions els respecten, tenen plantilla per classificar-se per la Copa i els Play-offs sense excessives dificultats. I si algun dels joves fa un pas endavant, poden viure una de les seves millors temporades dels últims anys.

El BAXI Manresa ha viscut un estiu més convuls de l’habitual amb la sortida de Pujol, emblema del club i millor director esportiu de l’ACB. Per sort, va poder avançar feina abans de marxar, amb una confecció que ha acabat de perfilar Colominas amb encert. La renovació d’Obasohan és clau per mantenir l’alt nivell competitiu dels últims anys, i també a donar estabilitat a un vestidor on també continuaran Dani Pérez, que dosificat continuarà sent determinant; Reyes, que sembla que li va bé sentir-se més important; i Steinbergs, a qui se li ha d’exigir un pas endavant, consolidat ja com a jugador de rotació per un equip de mitja taula. En l’apartat de fitxatges, hi ha quatre jugadors que han de marcar el sostre (i els mínims) de l’equip: Benítez serà un dels millors bases de la lliga i ha de ser el líder de l’equip; Golden ha de ser el referent interior, sent especialment important en el joc en estàtic a partir de la seva intel·ligència i capacitat de passada; Olinde arriba de l’Eurolliga marcat per les lesions i buscant fer un pas enrere per tornar al màxim nivell, i ha de ser decisiu en l’aspecte defensiu sense oblidar la parcel·la ofensiva, on lluny de ser un perfil com el d’Alston Jr., sí que ha de sumar; i Plummer ha de ser el referent ofensiu del joc exterior. Els dos primers no generen dubtes, tampoc Olinde si deixem de banda els problemes de salut, però Plummer n’ha deixat molts durant la pretemporada: pels problemes defensius i per la incapacitat d’aportar amb regularitat en atac. Queda clar que no serà Hunt, però ha de trobar la manera de ser important per l’equip.

De la resta de fitxatges, Akobundu-Ehiogu, espectacularitat a banda, ha de ser una àncora defensiva a partir de la intimidació i assegurar 8-10 punts com a finalitzador; Izaw-Bolavie ha d’aportar energia en els minuts que li deixin Golden-Kao; Ubal ha de revolucionar els partits amb la seva activitat, tant defensiva com ofensiva, sent un recurs valuós en les tres posicions exteriors; i Knudsen ha de créixer aportant en tasques d’intendència (Valtonen ha de ser el seu exemple). La plantilla és compensada i polivalent, i s’adapta a la idea de joc d’Ocampo, que tantes alegries va donar el curs passat. És imperfecte, com no pot ser d’una altra manera amb aquest pressupost. Si el físic aguanta el desgast de l’Eurocup, l’equip hauria de poder assegurar la permanència amb solvència i establir-se a la zona tranquil·la, i si tot encaixa i algun dels equips de sobre punxa, tenir opcions de tornar a la Copa i els Play-offs, el que novament seria un premi sorprenent.

Vuitena temporada de Sito Alonso al capdavant d’un UCAM Múrcia que ha viscut un estiu mogut, no tant per la quantitat de moviments com per la importància d’aquestes. Han perdut a una institució com Radovic i a tres peces claus de l’última temporada, com Hakanson, Kurucs i Birgander. Alhora, al joc exterior mantenen a Ennis, que és una garantia anotadora l’ACB; Radebaugh, un defensor d’elit; i un Sant-Roos que, si supera els problemes físics, tornarà a ser important. I hi afegeixen dos anotadors com Dejulius i Forrest, i un Raieste que veurem quin és el seu nivell real després d’anys sense protagonisme al Baskonia. On més canvis hi ha és en el joc interior, on només continua Diagne com a tercer 5. Compartirà posició amb Cate, que sabem que és una garantia competitiva, i Cacok, un jugador amb un físic espectacular, però que ve de dos anys parat per lesions. Al 4 han perdut per lesió a Gates, que havia de ser el referent, i han fitxat a Nakic, que coneix la lliga i pot acabar d’explotar. És un equip amb molt potencial, però que presenta una configuració una mica estranya i que té moltes incògnites (Cacok, Forrest, Raieste…). Si tot els surt de cara, i veient que jugaran la FIBA Europe Cup, poden ser una de les sorpreses de la temporada; però de la mateixa manera, si no arrenquen bé (i ja han caigut a la prèvia de la BCL), poden tenir problemes per ser competitius en molts partits. Una moneda a l’aire.

Tier 4

Grup d’equips que s’ha de moure per la zona mitjana de la classificació, sense patir per salvar la categoria i amb opcions d’entrar a la Copa si els surt un any perfecte.

Saragossa – Girona – Bilbao – Lleida

El Saragossa ha posat fi a l’era Fisac, en la que sempre van obtenir resultats inferiors al que es podia esperar per plantilles. Ara l’aposta és per Jesús Ramírez, escollit millor entrenador de la lliga alemanya el curs passat, i que encaixa millor amb l’estil de joc d’aquests temps. I comptarà amb una plantilla de molta qualitat, en el que ha sigut un gran mercat de fitxatges. Per una banda, per la continuïtat de jugadors importants i de molta qualitat: la parella de bases Bell-Haynes i Spissu, dues garanties; la presència de Yusta a l’exterior, cada any més regular; i de Dubljevic a l’interior, que el curs passat va ser un dels millors pivots de l’ACB fins que es va lesionar. Una base sobre la qual construir i a la que han afegit Devin Robinson, que sabem que tornarà a ser un dels millors anotadors interiors de la competició; i Soriano, que va deixar bones impressions als play-offs amb el València, i que té físic i recursos per ser important al 5. A banda, dues apostes interessants i arriscades: Stevenson, un canoner que s’estrenarà a Europa; i Kabaca, un 4 de qualitat que surt per primer cop de Turquia. Sels suma DJ Stephens, que aporta físic al 3, però la clau és l’adaptació dels dos anteriors. Tenen els fonaments per ser un equip atractiu, amb molts punts, qualitat i potencial per ser una de les revelacions de la temporada.

En la mateixa línia, el Bàsquet Girona és un dels equips que més millora respecte al curs passat. S’han deixat d’experiments i han construït una plantilla potent i que serà dirigida per Moncho Fernández, adaptat al club i un dels entrenadors amb més capacitat per adaptar-se als jugadors que té. Tenen només dues baixes importants, com les d’Iroegbu i Marcos, però les han suplert amb solvència: Needham i Livingston II són dos jugadors contrastats que asseguren un rendiment immediat i alt. S’hi sumen un Vildoza que torna a Europa després de dominar a l’Argentina, i Hugues, un dels millors anotadors de la LEB que té capacitat per traslladar el seu joc a l’ACB. Per fora continuen Fjellerup, Busquets i Ferrando, que donen bones rotacions, i al 3-4 Martínez i Susinskas, un clau en la intendència i l’altre en l’amenaça exterior. Per dins, han aconseguit mantenir a Geben, que està en el millor moment de la seva carrera, i Fernández, que és un jugador d’un nivell molt alt per un equip de la zona mitjana. Hi sumen a Maric i Chassang, que els poden donar minuts de descans sense que hi hagi una gran baixada de nivell. Aquesta temporada tenen equip per mantenir-se sense patir, i si aconsegueixen conjuntar-se, poder afegir objectius més ambiciosos.

El Bilbao ha viscut una revolució aquest estiu, amb moltes cares noves, però amb tres moviments continuistes que garanteixen una base competitiva: la cessió de Pantzar, convertit ja en un dels millors bases de l’ACB; la renovació de Hlinason, un pivot que t’assegura regularitat en el rendiment; i la continuïtat de Ponsarnau, convertit en una institució al club i que sempre troba la manera de fer competir els seus equips. Pel que fa als fitxatges, noms molt interessants pel joc interior: Jaworski ha de ser el referent ofensiu després de ser el màxim anotador a Alemanya; Hilliard aportarà experiència i partits amb explosions anotadores; Lazarevic arriba amb experiència a l’Eurolliga per ser important en defensa; i Normantas és el clàssic lluitador que acaba sent important en les dues cistelles. Per dins, Krampejl i Petrasek arriben per ser rellevants i tenen capacitat per ser-ho, però poden patir per adaptar-se a una lliga d’un alt nivell competitiu com l’ACB. A l’ACB no haurien de patir i buscaran revalidar títol europeu. Tenen potencial per fer-ho.

El Lleida ha fet una forta aposta econòmica per a consolidar-se a l’ACB. I per fer-ho amb solvència i sense patir. Encuentra tornarà a ser la cara visible i el líder d’un projecte il·lusionant, que té en la seva afició una de les millors armes. Les renovacions de Batemon i Paulí demostren l’ambició (i potencial econòmic, dins d’aquest rang d’equips) del projecte. El primer s’ha de consolidar com un dels millors anotadors exteriors de la lliga, i el segon ha de ser la peça que fa funcionar tot l’engranatge col·lectiu. Han incorporat tres jugadors amb experiència ACB, quelcom sempre important. Dos veterans com Ejim i Shurna, en la recta final de la seva carrera, però encara amb prou nivell per ser importants en un equip com aquest, i més jugant un sol partit a la setmana. I un Diagne que a Corunya va demostrar el seu potencial físic, i a qui Encuentra ha de polir per convertir en un jugador rellevant. A l’exterior, Zoriks és un base solvent a qui segurament li falta brillantor i li costi adaptar-se a l’exigència de l’ACB, i Agada és un fitxatge magnífic, un jugador contrastat, exuberant físicament i brillant defensivament, amb capacitat per ser important en atac. Krutwig i Goloman són dos pivots d’un perfil baix, però que poden ser valuosos en la rotació. Tenen millor plantilla que el curs passat i això ja hauria de ser suficient per salvar-se amb menys patiment, però em costa veure’ls aspirant a cotes més altes. Puc entendre l’eufòria dels seus seguidors, però no la comparteixo.

Tier 5

Els principals candidats a baixar.

Breogán – Andorra – Burgos – Granada

La temporada passada Casimiro va agafar un Breogán que anava directe a la LEB i el va acabar salvant amb certa solvència. Ara començarà des de l’inici i tindrà sis dels jugadors que ja va dirigir. D’aquests, Mavra va ser clau en la direcció de l’equip, Kurucs va explotar i va ser important en atac i Sakho va aportar la seva habitual lluita. També segueixen Aranitovic i Apic, solvents com a jugadors de rol. Els gallecs han apostat per mantenir una estructura de plantilla similar a la dels darrers anys, amb un base anotador amb molt protagonisme, que enguany serà DeWayne Russell, contrastat en equips de zona mitjana d’Itàlia, Turquia o Alemanya. L’altre referent exterior serà Cook, un jugador molt físic i amb punts, però que no s’ha acabat d’assentar en cap equip. Destaca també el retorn de Francis Alonso a l’ACB, un tirador excepcional que sembla haver trobat el punt de maduresa. Per dins, Brankovic és un gegant de 2,17 m que després de tenir poc protagonisme amb el Bayern a l’Eurolliga, arriba a Lugo per ser el referent interior. Jugador amb moltíssima qualitat que sovint deixa certa sensació de deixadesa. L’acompanyaran Dreznjak, la clàssica aposta balcànica dels gallecs; i Dibba, un jugador amb un físic espectacular i potencial per tenir un gran impacte. El Breogán té una plantilla que pot quedar curta en alguns aspectes, però que si es conjunten bé serà d’aquelles difícils de superar, que fan els partits llargs i travats. Crec que són, dins dels candidats a estar a baix, l’equip amb més capacitat per salvar-se sense patir en excés.

L’Andorra és, sobre el paper, un dels equips que més ha empitjorat respecte al curs passat. El projecte de Plaza ha perdut peces molt importants com Harding, Lammers, Chougkaz i Doumbouya, i els substituts no ofereixen gaires garanties. Evans serà el gran referent exterior i canalitzador del joc de l’equip, i sabem que individualment respondrà, però sempre que ha tingut aquest rol els seus equips han patit. Amb els veterans Bassas i Luz la posició de base queda ben coberta. Més dubtes en la resta del joc exterior: Best ha deixat molt males sensacions aquesta pretemporada i està molt lluny d’apropar-se al rendiment de Harding; Kuric i Okoye tenen molta qualitat, però cada noten més el pes dels anys, i Ortega no deixa de ser un suplent solvent. Per dins, tot el joc interior és nou, amb el que això implica a l’hora de conjuntar-se com a equip. McKoy ha de ser un dels líders anotadors de l’equip des de la posició de 4, un jugador amb físic i talent que encara no ha competit en una gran lliga; i la seva parella serà un Pons que va decebre a Girona, on mai va traduir el seu potencial en realitat. Al 5, Pustovyi és una garantia, però passa quelcom similar al que dèiem d’Evans pel que fa a rol; Udeze té un físic imponent, però és limitat en atac i la seva experiència professional es limita a la lliga polonesa i la segona divisió japonesa; i Guerrero pot aportar presència física alguns minuts, però no pot passar d’això. En resum, una plantilla amb moltes incògnites i poques certeses, lluny del nivell dels darrers anys i que sembla abocada a patir durant tota la temporada.

El Burgos torna a l’ACB després d’aconseguir l’ascens directe, i manté una part important del bloc amb el qual va dominar a la LEB. A la banqueta continuarà Savignani, un magnífic entrenador que debutarà a l’ACB acompanyat de quatre jugadors que van ser clau: Guðmundsson i Corbalán van deixar clar que els quedava petita la categoria, i ara hauran de demostrar que poden traslladar aquell rendiment al màxim nivell; Dani Díez, reconvertit a 4 i que aportarà veterania i amenaça exterior; i Fischer, un 5 solvent que a la LEB era determinant, però que en experiències anteriors no va acabar de funcionar a l’ACB. Pel que fa als fitxatges, moviments dispars: al base arriba Neto, una aposta arriscadíssima per un jugador que en les dues últimes temporades, per lesions, només ha jugat 5 partits al Brasil i 7 minuts al Barça; Jackson, l’MVP de l’última lliga alemanya, un combo amb molts punts i capacitat de generar joc; Meindl, que torna a l’ACB després del seu pas pel Japó, un 3 físic i amb punts; Samuels Jr., un 4 amb bona mà i atleticisme, en la seva primera experiència a Europa; De Sousa, un 5 molt potent; i Nzosa, que torna a l’ACB amb la intenció de continuar evolucionant i recordar a aquell jove prometedor que va debutar amb Unicaja amb 16 anys (encara en té només 22). No és un mal mercat de fitxatges per un equip que acaba de pujar, però l’aposta per Neto els pot condicionar la temporada. Un gran base per un equip de la zona baixa si està bé físicament, però és que no recordem l’última vegada que ho va estar. I sense ell, es queden amb un Guðmundsson que fa curt com a titular i un Jackson que per físic és un 1 però per joc un 2. A banda, per dins necessiten que les apostes per Samuels i De Sousa surtin les dues bé. Si tot els surt bé, s’haurien de poder salvar, però només que falli una d’aquestes peces els pot costar molt sumar victòries.

I acabem amb el Granada, que es manté a l’ACB per la incapacitat del Betis de poder complir els requisits mínims per pujar. I, per primera vegada en els últims 13 anys, ho faran sense Pablo Pin a la banqueta. Al seu lloc arriba Ramón Díaz, entrenador granadí que les últimes temporades va dirigir al Capitanes de Ciutat de Mèxic a la G League. A causa de la incertesa sobre quina competició jugarien i que oficialment van perdre la categoria, només han pogut mantenir tres jugadors, però que són importants. Dos en l’aspecte esportiu, com Rousselle, un base poc estètic però eficient, i Valtonen, que ve de mostrar un gran nivell a l’Eurobasket; i un en l’emocional, el capità Pere Tomàs, que hi viurà la seva cinquena temporada. En l’apartat de fitxatges es percep un canvi d’estratègia respecte als anys anteriors: si abans confeccionaven una plantilla justa de qualitat a l’inici, però amb capacitat per reforçar-se durant l’any; ara sembla que han apostat per fer el millor equip possible des del principi. I amb tres fitxatges que destaquen per sobre de la resta i que seran claus en el futur de l’equip: Matt Thomas, castigat físicament, però que l’any passat va fer 12,3 punts (amb un 46,2% en triples) a l’Eurolliga, i que té qualitat de sobres per ser el referent ofensiu de l’equip i un dels millors tiradors de l’ACB; Bozic, el jugador més valorat del Lleida fins a l’arribada de Batemon; i Hankins, un 2,11m, que va ser un dels millors pivots de la passada Eurocup amb el Cluj. I en ells se n’ha anat el gruix del pressupost, ja que la resta de fitxatges són d’un perfil més baix i generen dubtes. Per fora, aposten pel base Speight, que ha passat per les segones divisions d’Espanya i França; Durán, que ha fet carrera a la LEB com a tirador; Munnings, un 3 físic que ve de Fuenlabrada; i Kljacic, que després d’anys sense oportunitats a Gran Canària, pot explotar aquí. En el joc interior, a banda dels ja mencionats, fitxen a Burjanadze, que va complir a Corunya, però quan més va destacar va ser quan l’equip estava en caiguda lliure; i Babatunde, un vell conegut del Nou Congost que va aportar defensa i duresa al Betis a la LEB. La plantilla té més qualitat que en temporades anteriors i pot presentar un 5 inicial de nivell alt (per un equip de la zona baixa) amb Rousselle-Thomas-Valtonen-Bozic-Hankins, però el nivell baixarà molt quan aquests hagin de descansar. Els falta profunditat i varietat de recursos, però si els referents es mantenen sans poden tenir les seves opcions de continuar a l’ACB.

Així és com m’imagino que pot acabar la classificació:

1. Madrid
2. València
3. Unicaja
4. Tenerife
5. Joventut
6. Baskonia
7. Barça
8. BAXI Manresa
9. Gran Canària
10. Saragossa
11. Girona
12. Múrcia
13. Bilbao
14. Lleida
15. Breogán
16. Granada
17. Burgos
18. Andorra