Jou i l’adeu al cor del Nou Congost

No estic preparat per veure Jou vestint una samarreta que no sigui la del Bàsquet Manresa. Com tampoc ho està ell, que havia somiat amb acabar la carrera al mateix lloc on la va començar. Així és l’esport d’elit, que com més es professionalitza menys espai deixa pel romanticisme. Per les històries d’amor i fidelitat. Jou és un romàntic, per això encara creia que aquesta història tenia camí per recórrer. Com ho creiem molts, orfes ara d’un capità. Del Capità.

Jou va arribar a Manresa sent un adolescent i en marxa fet un home. I un manresà. Nascut a Llagostera, ha representat millor que ningú el club i la ciutat. No hi ha millor ambaixador possible, i en poden donar fe tots els jugadors que han compartit vestidor amb ell. És impossible entendre l’actual Bàsquet Manresa sense la seva figura: humil, integradora i ambiciosa.

Jou s’ha fet gran esportivament a base d’hòsties, que és la manera més dura i eficaç de madurar i entendre de què va la vida. Ha vist la cara més cruel de l’esport, amb diferents lesions que li han anat castigant el cos i enfortint la ment. No s’ha rendit mai, al contrari: ha donat tot el que tenia per defensar els interessos del club. Que també són els seus, perquè en Jou és més del Manresa que molts dels que seuen al Nou Congost cada 15 dies.

Jou és i serà un exemple per tots els nens de la base: ha anat cremant etapes, tocant sempre de peus a terra i sense deixar de somiar. Amb esforç i sacrifici va anar progressant, passant per davant de jugadors amb més talent però menys capacitat de treball. Tot cor, va connectar amb l’afició des del primer dia, i s’ha dedicat a cuidar-la, com ha fet amb companys, sabedor de la importància de la massa social pel futur del club.

Quan ha pogut, ha ajudat dins la pista, sent una peça important en la defensa i el rebot, aprofitant en la parcel·la ofensiva els espais que generaven els companys més talentosos per castigar des del triple. Però el seu gran valor ha sigut dins el vestidor, com a vertebrador de grups cohesionats que han acabat competint per sobre de les seves possibilitats. Allò que la força del grup és superior a la suma de les individualitats. Pels condicionants econòmics del club, pel vestidor del Nou Congost hi han passat molts jugadors, cadascun amb les seves circumstàncies, objectius i manera de ser. Jou els ha ajudat a integrar-se a la ciutat, a entendre el club i les seves particularitats, i que tots posessin l’objectiu comú per sobre de l’individual. No és fàcil quan ets un club trampolí.

I encara menys fer-ho quan estàs passant un calvari per les lesions, o quan aquests a qui cuides i ajudes a estar bé, són els que et priven de jugar. Empàtic com pocs, ha prioritzat sempre el col·lectiu. L’entitat. El sentiment manresà. I això, insisteixo, no és gens fàcil. És més senzill fer-ho quan tot va de cara o quan ets el protagonista, el referent dins la pista. Allò de remar amb el vent a favor.

En Jou és, en resum, una bona persona. En poden donar fe companys (tant d’equip com rivals), aficionats i qualsevol professional (periodistes, treballadors d’oficines…) que hagi compartit espai i temps amb ell. I hi haurà qui dirà que ser bona persona no suma punts en el marcador. Que no fa guanyar partits. Si ens agafem a la literalitat, és cert. Com també ho és que tenir una bona persona al costat ajuda a fer que tot vagi millor, tant en la vida com en l’esport. Ser bo no l’ajudarà a fer més punts, però ajudarà a que els seus companys n’anotin més. Que lluitin junts. Que facin pinya. Que siguin, al cap i a la fi, un equip.

I això és el que s’espera d’un capità. I cap millor que en Jou.

Ens farà mal veure’t lluitar per uns altres colors. Aquí continuarem remant per mantenir el club al màxim nivell. Amb l’esperança, no t’enganyaré, de tornar a veure’t vestir el vermell. I així, poder acomiadar-te com et mereixes. Com una llegenda manresana.

Gràcies per tot, Capità.