Inexplicable (moltes explicacions)
La famosa apagada elèctrica del passat dilluns va ser una petita broma si ho comparem amb la desconnexió competitiva del BAXI Manresa en l’última setmana. L’apagada manresana es va produir, aproximadament, a les 18 hores del 26 d’abril, i no es va recuperar la llum fins a les 22 hores del 3 de maig. Entremig, tres quarts que es van saldar amb un parcial de 47 a 85 en contra dels interessos dels bagencs, el que es va traduir en dues dures derrotes contra Granada i Breogán. I, com que les desgràcies mai venen soles, els rivals directes en la lluita pel Play-off han aprofitat aquestes -inesperades- ensopegades per fer-nos fora de les posicions de privilegi.
Des de fora, aquest col·lapse manresà és inexplicable, la qual cosa implica que s’hi poden trobar tantes explicacions com hom vulgui. Quan no hi ha una resposta clara, totes les respostes són susceptibles de ser correctes.
***
La imaginació es dispara en situacions com aquesta, quan la realitat trenca les idees preestablertes. Tots comptàvem amb les victòries contra el Granada i el Breogán, que ens haurien permès afrontar les quatre últimes jornades en dinàmica positiva i una posició preferent per entrar als Play-offs. A la superioritat en la classificació respecte als dos rivals, hi hem de sumar que arribàvem amb una ratxa de tres victòries consecutives, i amb pràcticament tota la plantilla sana. Com més hi pensem, més ens costa d’entendre.
***
He llegit que hem perdut perquè hi ha jugadors que ja tenen el cap en l’any vinent, lluny de Manresa. Podria ser, però això ha passat sempre i en els darrers anys no ha afectat. També, i aquesta m’agrada molt, que potser no ens interessa entrar a Play-off. El perquè? No s’explica ni, particularment, s’entén. Més enllà de començar abans les vacances, no hi ha cap motiu per no voler competir per un títol i ficar la cirereta al deliciós pastís que ha sigut la temporada. I d’aquest estil, tantes com vulgueu. Segur que tots tenim la nostra teoria.
***
L’explicació d’Ocampo, que té més coneixement de causa, és que alguns jugadors no han suportat la pressió i s’han bloquejat. Especialment, els nouvinguts i menys experimentats, que s’han agafat la classificació pels Play-offs com un deure i no com una ambició. Té lògica i, escoltant-lo, em va traslladar al darrer partit de la BCL a Tenerife. Teníem l’obligació de guanyar per mantenir opcions de continuar endavant, mentre que el rival no s’hi jugava res. La teoria diu que ha de guanyar qui més hi té en joc, però sovint aquesta obligatorietat no és fàcil de gestionar. Passa quelcom similar amb les eliminatòries: en contra del que pot semblar, sovint tenir el factor pista a favor es converteix en una debilitat més que en una fortalesa. És diferent guanyar quan ho has de fer, que quan ningú hi compta. La pressió canvia quan passes de tapat a favorit. I el duel contra el Breogán em va recordar a aquell a La Laguna, perquè hi teníem més en joc (el Breogán ja estava salvat, inclús perdent tots els partits que li quedaven) i a priori érem superiors (aquell Tenerife va reservar als jugadors importants). I depeniem de nosaltres mateixos, una arma de doble fil.
Ara tornem a la casella de sortida, i això ens pot beneficiar.
***
El calendari no convida a l’optimisme. Els dos primers classificats visiten el Nou Congost i tenim dues sortides complicades, davant de rivals irregulars i imprevisibles. No hauria de sorprendre a ningú que el triomf contra el Girona fos l’últim de la temporada. Sap greu, però és així. Ara bé, de la mateixa manera que hem perdut a Granada, Lleida, Girona o a casa amb Breogán, Andorra i altres, també hem derrotat dues vegades al Barça o al Joventut, i tombat a Unicaja o València. Som d’aquells equips que podem guanyar a qualsevol i perdre contra qui sigui. Hi ha qui diu que no serveix de res guanyar als «bons» si després perds contra els «dolents», però s’obliden que si perds contra els dolents i no guanyes als bons, en lloc de mirar els Play-offs estaries mirant quins desplaçaments pots fer l’any vinent a la LEB.
***
Tornant al tema del bloqueig mental per la pressió i el deure de guanyar, crec que ara l’equip torna a estar en una posició ideal per gaudir jugant amb la màxima ambició. El més normal, veient calendaris, rivals i estats de forma, és quedar-se fora dels Play-off. I aquest equip ha demostrat que rendeix a la perfecció quan ningú espera que ho faci, quan se’ls dóna per morts. Ara que ningú hi compta, és quan més hi hem de creure.
Si hi ha un equip capacitat per obrar miracles, és el nostre.