Factures i orgull
El diumenge al migdia hauria d’haver estat mirant el Breogán-Corunya, sense perdre de vista el Múrcia-Lleida, tot fent càlculs sobre qui ens interessava més que guanyes en la nostra lluita per evitar el descens. I resulta que em va tocar mirar el Gran Canària-Barça, animant als locals perquè ens classifiquessin per la Copa del Rei. I encara no ho entenc. Se’m va dir que amb Ocampo, un entrenador de nivell LEB, no teníem res a fer a l’ACB. Que ens passaríem l’any en posicions de descens. I aquí estem, depenent de nosaltres mateixos per entrar a la Copa i més a prop del líder que del cuer. Algú m’explica com és possible? Pels jugadors no serà, perquè la meitat no servien i a sobre havíem perdut a Dani Garcia i Oriola, i això ens deixava sense jugadors identificats, de la casa. Per què anem tan bé? Se’m va prometre un escenari apocalíptic i descoratjador que, després de tants anys d’èxits, em feia il·lusió viure.
***
Alguns podeu dir que és lleig passar factures, però és tot el contrari, tant pel que les cobra com pel que les paga. És un dels grans avenços que ens ha portat internet: es poden seguir dient bestieses i presumir d’ignorància, però ara queda tot registrat perquè pugui venir algú a recordar-te el que vas dir. M’agrada cobrar-ne i pagar-ne. En tinc una més de guardada. És la de Massa. Sóc el primer que es desespera amb el francès, que perd els nervis i el maleeix en innumerables ocasions. Després miro les estadístiques, veig que és el quart més valorat del partit i no entenc massa (hehe) res. Com tampoc comprenc per què Ocampo el manté a pista en els minuts finals.
És aleshores quan tinc un diàleg interior, que es resumeix en pensar que ningú té més ganes de guanyar que Ocampo, que a més és una persona intel·ligent, el que descarta la possibilitat de situar a pista un element que el pot portar a la derrota. Crec que a Massa se li veu molt el que fa malament i molt poc el que fa bé. L’oposat de Moneke, per posar un exemple recent. Si més no pels aficionats que, al cap i a la fi, no tenim els coneixements de qui es dedica a això. Ens quedem en els bàsics, i si aquests són espectaculars (esmaixades, taps, etc.), millor que millor. Però ens perdem intangibles com les ajudes defensives, la circulació de la pilota i altres conceptes que ni sé nomenar. Comparteixo la desesperació, però no m’he rendit: Massa ens donarà moltíssimes alegries. I aquí estaré per cobrar-me una nova factura.
***
El gran èxit de la victòria a Saragossa és que cap aficionat manresà va perdre la vida. Quin fart de patir. En els darrers dos minuts vaig veure el partit perdut una cinquantena de vegades, les mateixes que el vaig veure guanyat. Això no és bo per la salut i l’equip ho hauria de tenir en compte, que masses finals així no els aguantarem. La part bona és que si algú si hagués quedat, ho hauria fet veient al seu equip guanyar. I no és un consol petit.
L’orgull va ser doble. Per una banda, per l’equip, que un cop més va exhibir caràcter i competitivitat, sabent jugar amb el marcador a favor i sense embogir quan anava en contra. Alston Jr. és un funcionari de l’anotació: fitxa, anota els seus vint punts, torna a fitxar i cap a la dutxa. Un luxe que et permet estar sempre dins els partits. Hunt ha confirmat el que ens va fer intuir en la primera jornada: es creix en els moments decisius. No és que no li cremi la pilota, és que la vol a les mans quan la majoria dels jugadors tenen el cul ben apretat. A més tensió, millor rendiment. I Obasohan ha vingut a Manresa a guanyar, i no descansarà fins a aconseguir-ho, sigui exhibint-se en defensa o anotant quan l’equip més ho necessiti. Una navalla suïssa que s’adapta a les necessitats de l’equip. I podria continuar amb la calma de Dani Pérez, el treball dels pivots a sota, la imprevisible punteria de Musa… tot, sota les ordres d’un Ocampo que ha sabut crear un equip que mai es rendeix.
L’altre punt d’orgull és l’afició. Sí, l’ambient d’enguany al Nou Congost no és el de temporades anteriors, però en comparació al que hi ha a la majoria de pavellons, és un luxe. És una mica allò que no valores el que tens fins que surts a fora i veus el panorama. L’ambient al Príncipe Felipe és desolador: no hi ha càntics i la poca animació és artificial. És un públic de teatre amb tics futbolers, això és que només se’ls sent per protestar decisions arbitrals. Allò de manos arriba esto es un atraco, el a por ellos iniciat per la megafonia i poca cosa més. El centenar de manresans que ens hi vam congregar, ens fèiem sentir amb facilitat.
I això que érem menys dels que esperava. El desplaçament era senzill i l’horari perfecte, i la importància del partit era capital. No hi va ajudar el club, incapaç de promocionar la iniciativa de la Grada d’Animació d’omplir un autobús. Que s’hagués de cancel·lar és una mala senyal, pel club i pels aficionats.
Sort que, dissabte, tenim una nova oportunitat per demostrar que som una de les millors aficions de la lliga.