El Kids&Us Manresa es reconstrueix per sobreviure
Una setmana després de la compareixença del president anunciant moviments, el Kids&Us Manresa ha anunciat els fitxatges de Luka Scuka i Isaiah Mobley, dos interiors que arriben per millorar la plantilla de cara a un tram decisiu de la temporada. En un mercat salvatge, amb pràcticament tots els equips de l’ACB a la recerca de reforços (alguns igual de necessitats que els manresans), la direcció esportiva s’ha mogut amb rapidesa i habilitat per mirar de revertir una situació que s’havia tornat insostenible.
En les pròximes cinc setmanes, el Kids&Us Manresa rebrà a l’Obradoiro, l’Andorra i el Corunya al Nou Congost i visitarà la pista del Lleida. Quatre finals que marcaran el rumb de la temporada. Pot sonar exagerat a principis de novembre, però un cop finalitzada aquesta seqüència de partits s’haurà disputat pràcticament un terç del curs, i no s’albiraran duels assequibles a l’horitzó fins al final de la primera volta. Et quedarà rebre al Girona a casa, juntament amb les visites del València i el Barça; i anar a les pistes de Tenerife, Joventut, Saragossa i Múrcia. Així de dura és l’ACB enguany.
Deixar el passat enrere
És difícil trobar un inici de temporada tan dolent com el del Kids&Us Manresa en la història recent de l’ACB, no ja dels manresans sinó de qualsevol equip. El ple de derrotes ha vingut acompanyat de diverses mètriques negatives: 102,8 punts rebuts, una mitjana de -18,5 punts de diferència, anar per davant en el marcador en només 23 dels 240 minuts disputats… I el pitjor de tot no són els números, sinó les sensacions i la imatge projectada. L’equip ha sigut anticompetitiu, el pitjor de l’ACB, i deixant la impressió que, amb aquestes peces, guanyar un partit era una missió impossible.
Per sort, el club s’ha mogut ràpidament. Era una obligació i una necessitat ineludible, però alhora d’una dificultat extrema veient el que els està costant moure’s a clubs amb pressupostos superiors i urgències similars. A l’espera de veure quins jugadors surten per fer lloc als nouvinguts (que en seran més) i de com encaixen les peces, aquests moviments permeten recuperar l’esperança a la parròquia manresana, que corria el perill de caure en la desídia i acceptar un destí tràgic amb encara molts mesos de competició per endavant. El club ha fet el que es demanava i ara és l’hora d’agrair-ho recuperant l’infern del Nou Congost, que enguany serà més necessari que mai.
Toca fer tabula rasa. L’equip que saltarà a la pista en les pròximes finals és diferent al que hem vist fins ara. No hem de ser uns suïcides i oblidar aquestes dramàtiques primeres jornades ni els errors en la confecció de la plantilla (l’arribada de dos 4s ho exemplifica a la perfecció), perquè això ens condemnaria a repetir els errors en el futur, però ja hi haurà temps per fer balanç al final de temporada. Tampoc hem de dipositar unes expectatives desmesurades en els nous fitxatges, perquè tan important és com es desenvolupin individualment com el seu impacte en el col·lectiu. L’exemple més recent el tenim amb les arribades de Bassas i Oriola, o de Robinson i Geben, que a banda del seu rendiment, van ajudar a millorar als companys que ja hi eren. Personalment, no en parlaré fins passat uns quants partits, que vinc escarmentat amb jugadors com Agbo o Minchev, que em semblaven magnífics fitxatges (i no estic sol: els periodistes que segueixen el club els van votar com a jugadors revelació) i segurament no acabaran la temporada vestint de vermell.
És el moment d’estar units i remar junts cap a la salvació. Tot i aquest inici, un sol triomf ens separa de l’objectiu. S’han de guanyar els tres pròxims partits al Nou Congost, costi el que costi. No serà fàcil. Tampoc agradable. Però si una cosa ha caracteritzat el club al llarg de la seva història és la resiliència, una paraula desgastada de tan mal ús que se n’ha fet. Hem de recuperar l’esperit competitiu, la lluita i l’entrega, a la pista i la graderia, per continuar sent mereixedors d’un lloc en la millor lliga del món. I això, només ho podem fer junts.