L’hora d’Herms

Minuts després de la derrota contra l’Unicaja al Nou Congost, Josep Maria Herms va comparèixer davant els mitjans per enviar un missatge de calma i tranquil·litat a l’afició del Kids&Us Manresa. El president comentava que hi havia molts jugadors nous i que es necessitava temps, però afirmava que «s’està treballant bé i estem molt contents de l’equip que tenim, de la direcció esportiva i de l’staff»; i que amb temps, tot «anirà bé». Aquestes paraules de calma i optimisme no acabaven de lligar amb els missatges, més alarmants i preocupants, que havien anat deixant, en partits anteriors, l’entrenador Diego Ocampo o el capità Pierre Oriola. I costaven d’encaixar amb el que s’havia anat veient a la pista, una imatge que, lesions i calendari a banda, generava intranquil·litat a l’afició manresana. La sensació era que des dels despatxos no es veia el mateix que des de la pista. Una percepció que es va convertir en realitat just una setmana després, amb l’estrepitosa derrota contra el Burgos i la posterior roda de premsa d’Ocampo.

Quan escric aquestes línies, més d’un dia i mig després del desastre viscut al Nou Congost i a poc més d’un dia d’un nou partit, el president, és a dir el club, no s’ha pronunciat. És per aquest temps i aquesta calma que es demanaven? Per què es creu que la situació no ho requereix? O perquè no se sap cap on tirar? No estem dins del club per a saber-ho, però qualsevol d’elles és preocupant. Una situació com l’actual requereix un lideratge ferm, el mateix que va exigir Ocampo en una roda de premsa que ha de ser un punt d’inflexió, sigui quina sigui la direcció que es vulgui prendre. No fer res i esperar que les coses s’arreglin per si soles no és un acte de fe, és una negligència després que el mateix entrenador hagi reclamat obertament que es prenguin decisions.

Tot això ho va dir Ocampo, en una de les rodes de premsa més dures que recordo. Lògic, perquè he hagut de fer un exercici profund de memòria per recordar una imatge tan dolenta com la que es va veure contra el Burgos. Parlem de les èpoques més fosques del club, que havien quedat enterrades per una era daurada de gairebé una dècada. El perill és evident. La por, inevitable. El tècnic deia que les decisions s’havien de prendre internament i que no feia falta «debatre-les durant 700 hores». De moment, n’han passat més de 40 i aquí no hi ha notícies. Continuant amb aquest temps, la percepció del qual és diferent en funció de quin estament del club parli, va dir que «en les pròximes hores» es veuria si tenia el suport del club. Perquè el seu missatge era clar i deixava dues opcions: si es confia en ell, s’han de fer canvis en la plantilla; sinó, s’ha de buscar un entrenador que pugui competir amb els jugadors actuals. Ell, així, no pot.

Hi ha qui dirà que la roba bruta es renta a casa i que el suport se li ha de donar internament. Aquí no m’hi trobareu. Més que res, perquè el mateix entrenador ho ha fet públic i ha demanat que el club prengui decisions «valentes i arriscades», i ha ofert el seu cap per si es considera que ell és el problema o, vist d’una altra manera, no és la solució. Em sembla inadmissible que, després d’una interpel·lació tan directa, el president no hagi tingut temps per sortir a donar suport públic a l’entrenador o, en cas contrari, per anunciar la seva destitució. Aquí creiem cegament en Ocampo i ens sembla el millor entrenador possible pel Kids&Us Manresa, però és evident que, per primer cop després de molts anys, hi ha hagut una dissociació entre el que es vol jugar i els jugadors que han arribat per jugar-hi. Que molts no encaixen, sigui pel motiu que sigui, és evident. Que sense canvis, siguin a la pista o a la banqueta, aquest projecte va directe a la LEB, és una altra evidència. Que fer canvis a la plantilla no és fàcil ni ràpid? Segur que no. Tampoc esperàvem que diumenge el matí tinguéssim un nou 4 o un generador exterior. Però sí que creiem necessari que surtis el president a dir que el club està amb Ocampo i que es treballa incansablement per fer els canvis necessaris per revertir la situació. Ni una cosa ni l’altra.

Per acabar i no fer-nos més mala sang un dilluns, que ja és prou dur de per si, em preocupa la sensació que des de la direcció del club no hi hagués un pla pel partit de Burgos. Realment hi havia tranquil·litat amb aquest inici de curs? Havies de saber què faries si guanyaves (que hauria sigut guanyar temps) o si perdies, i en aquest últim cas també estar preparat per com fos la derrota: ajustada i competida era una cosa; estrepitosa i humiliant, una altra. Hi ha qui creu que des de la direcció del club s’han dedicat a gestionar la inèrcia positiva d’anys de molt bona feina, sense prendre decisions importants i intentant intervenir el mínim. És l’hora de demostrar que aquests crítics estaven equivocats. És l’hora de mostrar el lideratge necessari per dirigir una entitat històrica com aquesta, motiu d’orgull per a molts manresans. És l’hora del president. És l’hora d’Herms. I el temps corre.

Una part de l’afició, que anirà a més si no hi ha una reacció, ja va mostrar el seu malestar al final del partit. Feia anys que no se sentien xiulets ni es veien mocadors. I aquests no apuntaven a la pista. Els aficionats, la gran majoria sempre fidels, seguirem al costat del club. Ara i sempre. Perquè el Bàsquet Manresa està per sobre de les persones. De totes les coses bones que va fer bé l’anterior president, sempre s’ha destacat la unió entre el club i la massa social, a partir de la proximitat i la identificació. Un tresor que no podem perdre.