El BAXI Manresa torna a l’acció

Aquesta setmana s’acaben les maleïdes finestres FIBA, una aturada de les competicions de clubs que alegra els jugadors (uns per poder anar a la selecció; els altres per gaudir d’un descans) i molesta a aficionats (es queden sense veure el seu equip) i clubs (risc de lesions, impossibilitat d’entrenar amb tota la plantilla, etc.). Una pausa que donarà pas al tram final de la temporada, a la que el BAXI Manresa arriba amb il·lusions renovades i diferents fronts oberts.

ACB: Sumar a fora, rascar a casa

D’aquí al final de temporada, el BAXI Manresa disputarà més partits al Nou Congost que a domicili. Això sempre és una bona notícia, però queda rebaixada en veure els vuit equips que visitaran el temple manresà: exceptuant el Burgos i el Saragossa, la resta es troben entre els vuit primers classificats (Tenerife, Múrcia, Baskonia, Joventut, València i Madrid), i si no passa res estrany acabaran el curs en posicions de play-offs. Aquí serà clau el context d’aquests equips quan visitin Manresa: si venen de doble jornada d’Eurolliga, si tenen eliminatòria europea, o si es juguen posicions a la classificació. El Madrid, per exemple, el rebrem a l’última jornada i presumiblement no es jugarà res (li treu tres victòries al segon classificat).

Com a contrapartida, els sis partits a domicili són guanyables. Tenint clar que cada partit és un món i que parlar a setmanes vista no té massa sentit (lesions, estats de forma, etc.), els més complicats són a Lugo, Bilbao i Girona, mentre que a Granada i Andorra s’hauria de guanyar costi el que costi. El de la penúltima jornada, a Gran Canària, si estan salvats, hauria de ser factible veient la situació que viu el club canari.

Amb aquest calendari, i veient el rendiment de l’equip fins ara, crec que el terra de la temporada el marcaran les victòries a fora (els tres triomfs a domicili han arribat a pistes clau com les de Burgos, Saragossa i Lleida), i el sostre, tot el que es pugui rascar contra equips de la zona alta al Nou Congost (donant per fet que guanyem a Burgos i Saragossa).

Canvis a les plantilles

Molts equips han aprofitat l’aturada de les finestres per fer canvis en les seves plantilles, el que el BAXI Manresa va fer els mesos anteriors. Això ens dona un avantatge perquè anem amb la plantilla conjuntada i tenim clar què pot aportar cada jugador. El rendiment de Bassas, Brooks o Oriola ens pot fer creure que aquests fitxatges sempre surten bé, però ja hem vist com en altres equips no han funcionat, ni en l’àmbit individual ni el col·lectiu.

De tots els moviments, crec que el que tindrà un impacte més directe en el rendiment d’un rival és l’arribada de Dani García al Lleida. No sé si ha evolucionat molt o poc en aquesta temporada i mitja d’ostracisme a Múrcia, però només que mantingui el nivell mostrat a Manresa, els ajudarà a solucionar molts problemes. Els lleidatans feia setmanes que estaven entregats al Batemon-sistema, amb actuacions brillants del jugador que no es traduïen en victòries de l’equip. I això era, en gran part, per l’absència d’un base director, d’algú que ordeni l’ofensiva i posi ordre a un equip amb molt talent.

Pel que fa al BAXI Manresa, si les lesions i els problemes (salutacions de Kao des de Dubai) ens deixen tranquils, crec que viurem un tram final de temporada molt engrescador. Ara mateix tenim millor plantilla que al principi de temporada, i si no fos per l’exigent calendari al Nou Congost, crec que podríem viure una segona volta com la de l’any de l’arribada de Robinson i Geben a meitat de curs.

El joc exterior, amb Benítez, Bassas, Obasohan, Ubal, Reyes, Brooks, Pérez i l’ajuda dels joves, és el millor de la nostra lliga i un dels més complets de tota l’ACB. A l’interior anem més justos per l’absència d’un 5 més solvent per acompanyar la segona joventut d’Oriola i la millora de Kao (tot i que crec que, amb aquest període sense partits, Paulicap millorarà), però el pas endavant d’Olinde i la constant evolució de Steinbergs, ens permeten ser prou competitius.

I Europa, què?

Fa de mal dir per què estem a un partit de mirar l’Eurocup per la televisió (és broma, si ens eliminen ningú la mirarà), però tinc un pressentiment que em diu que la farem grossa. El format de l’Eurocup, a un partit al camp de l’equip amb millor balanç, crec que pot arribar a beneficiar a l’equip petit, que no té res a perdre i sap que, si el partit va igualat, tota la pressió cau sobre el rival. I no és fàcil de gestionar.

A banda, tenim jugadors extremadament competitius i bregats en aquest tipus de partits. Amb tots sans, tenim moltes alternatives ofensives i podem ser un equip molt dur en defensa (aquí serà clau, com sigui de casolà l’arbitratge), i crec que molts jugadors tenen ganes de demostrar quin és el seu nivell i que no se senten inferiors a ningú. Una mica com aquell any a la BCL que a l’inici de curs ningú comptava amb nosaltres i els jugadors s’ho van agafar com una ofensa personal.

I si superem als turcs, veurem que passa als quarts de final. Tindrem temps per parlar-ne, però queda clar que a Israel no es jugarà, de manera que l’Hapoel perd una de les seves grans fortaleses. Descarto que els expulsin de l’Eurocup (seria el més just, i per això no passarà), el que ens enviaria directament a les semifinals; però veurem si tots els jugadors continuen a l’equip o n’hi ha que fan les maletes (ja va passar amb l’inici del genocidi).

En tot cas, primer afrontem el primer repte amb il·lusió. I amb molta confiança.