Eurocup: Sí o no?

El BAXI Manresa ha tancat amb èxit la primera fase de l’Eurocup. Els manresans han debutat amb nota a la segona màxima competició europea, resistint a un calendari asfixiant i superant problemes de tota mena per acabar amb un balanç d’11 victòries i 7 derrotes. Els d’Ocampo s’han guanyat un viatge per la fase d’eliminatòries, que a l’Eurocup és el màxim exponent del carpe diem esportiu, ja que un mal dia t’envia a casa i unes setmanes bones et poden regalar un bitllet per l’Eurolliga. Tot molt boig, com no pot ser d’una altra manera en els temps que vivim.

Fer balanç a mitja temporada pot semblar inútil i poc pràctic, però en el cas de l’Eurocup és millor ara que esperar a que la guanyem, que si no se’ns titllarà d’oportunistes. I no podem obviar el rumor que ha sortit aquests dies, que parla d’un acord entre l’Eurocup i el BAXI Manresa pel qual els manresans tindrien garantida la seva participació en les pròximes edicions. El que sempre havíem buscat amb la BCL.

Una comparació sense sentit

Quan es va anunciar que el BAXI Manresa participaria en l’Eurocup, no vaig fer salts d’alegria. Com molts -i intueixo que també el club- preferia la BCL: per format, recompensa econòmica i possibilitats de guanyar un títol. I em mantinc en la idea que és una competició més ben organitzada. Per un club com el manresà, que és impossible que mai pugui jugar l’Eurolliga, el premi de l’Eurocup no té massa sentit; i el format em sembla una absurditat: una primera fase eterna on tothom juga un mínim de 18 partits, per després jugar-t’ho tot a un partit fins a les semifinals, que passen a ser, com la final, una eliminatòria de play-offs al millor de tres. Pots quedar campió jugant 23 partits, mentre que a la BCL ho pots ser amb 16, que són menys que els que juga el pitjor equip de l’Eurocup. Però bé, deia al títol que comparar les dues competicions, en clau manresana, no t’he sentit. Per què?

És ben simple: l’Eurocup ens vol, independentment de com acabem a l’ACB, mentre que la BCL prefereix altres equips. No té massa sentit debatre sobre què és millor quan no pots escollir.

Problemes i punts de vista

És innegable que la càrrega de partits que suposa jugar l’Eurocup, especialment en el primer tram de competició, té un cost sobre l’estat físic dels jugadors (i probablement també en les lesions, tot i que no hi ha estudis que ho confirmin). El cansament s’ha fet evident en algunes jornades, sobretot en les que han coincidit desplaçaments llunyans tant a l’ACB com a Europa. Quan portem poc més de quatre mesos de competició, el BAXI Manresa ha disputat 18 partits més que equips com el Lleida, el Girona, el Burgos o el Breogán. Pràcticament el doble. Una barbaritat. I vuit més que Joventut, Unicaja o Tenerife, els de la BCL; i sis més que Saragossa o Bilbao, de la FIBA Europe Cup. Exceptuant els quatre equips d’Eurolliga, cap altre equip de l’ACB ha disputat tants partits com el Manresa. I, amb tot, el desenvolupament de l’equip a la competició domèstica no s’ha vist especialment afectat.

A l’ACB l’equip ha competit segons el previst, exceptuant potser les derrotes al Nou Congost contra el Gran Canària (i més pel que s’ha vist a posteriori que pel que era el duel en aquell moment) i el Girona. En la primera, el BAXI Manresa havia jugat uns dies abans un partit d’Eurocup a casa, de manera que no hi va haver desplaçament ni excessiu cansament. Per contra, en el duel contra els gironins sí que hi va haver una influència més directa, especialment en veure la falta d’energia dels jugadors en els minuts finals. Uns dies abans es va jugar a la pista de l’Hapoel Jerusalem, en un dels desplaçaments més llargs (distància i estada) i complicats de tot el curs. En la resta, crec que jugar dues competicions ha ajudat a millorar el rendiment. I en alguns moments ha permès a l’equip recuperar la confiança i no ha deixat espai pel derrotisme.

Penso en l’èpica victòria contra el Neptunas a casa, just després de la contundent derrota a Vitòria i abans de rebre a l’Andorra en una autèntica final. O en el triomf davant l’Aris, trencant una ratxa de dues derrotes consecutives a l’ACB abans de rebre al Breogán, en un partit clau que es va acabar guanyant. S’haurien guanyat igual sense els duels europeus previs? És possible. Com també ho és que els jugadors s’haguessin tirat una setmana menjant-se el cap, llegint comentaris pessimistes i amb una pressió extra abans del partit. I entrenant més, tot sigui dit. Depèn dels ulls amb els quals es miri la situació. En tot cas, sempre s’ha dit que els jugadors prefereixen jugar partits que entrenar (i els que hem jugat, sigui al nivell que sigui, en podem donar fe).

Valor afegit

En un primer tram de temporada complicadíssim, tant per problemes de lesions com de rendiment d’alguns fitxatges, l’Eurocup ha evitat que l’equip entrés en dinàmiques negatives en moments de molta foscor. S’han sumat victòries que han ajudat a mantenir la calma, a incorporar les noves peces en un entorn exigent però sense asfixiar a ningú, i a desenvolupar als més joves. Ocampo i els seus han intentat convertir els problemes en oportunitats, i hem vist una evolució de molts jugadors durant aquesta primera fase, anant de menys a més: aquells 24 punts d’Olinde contra el Neptunas i la confirmació del seu pas endavant; el tram final d’Obasohan com a líder absolut; l’aparició de Fernández; el creixement de Gaspà i Knudsen; les explosions anotadores de Reyes o Ubal; ara el retorn de Dani Pérez… I podríem continuar, perquè l’Eurocup ha sigut un espai de desenvolupament i creixement per l’equip com a conjunt. I la duresa del calendari -i de molts rivals- ha incrementat la capacitat competitiva i l’esperit de supervivència d’un equip que, amb tots sans, és un dels millors de la competició.

I ho és perquè ha acabat construint una gran plantilla. I aquest és un dels altres valors de l’Eurocup. Si no jugues a Europa, no pots accedir a molts jugadors. És el cas de Benítez o Olinde. I no és només fitxar, també és vital a l’hora d’afrontar les renovacions (per exemple, Obasohan). Amb un pressupost tan reduït, que no et permet convèncer a ningú amb diners, jugar l’Eurocup és un element clau en qualsevol negociació. I sí, més que la BCL. Perquè nosaltres tenim molt per la mà el Tenerife, l’Holon, l’Unicaja i equips d’aquest estil; però per la gran majoria de jugadors estrangers, especialment els nord-americans, l’Eurocup té molt més cartell que la BCL. Sobretot pel seu lligam amb l’Eurolliga: exceptuant el Gran Canària, els cinc últims campions estan jugant l’Eurolliga (Virtus, València, Mònaco, Hapoel i París). I la repercussió d’aquesta competició està a anys llum de qualsevol altre en l’àmbit europeu. I això ho saben tant els jugadors com els seus agents. És més fàcil acabar a l’Eurolliga si has passat per l’Eurocup que si has estat a la BCL.

Així que, independentment de com acabi el curs europeu (tenim més possibilitats del que la majoria pensa) i de quin acord es tanca amb la competició, a la pregunta del títol de l’article, la resposta és clara.

SÍ.