Pauly Paulicap i el bàsquet com a salvació

A tots els jugadors professionals, el bàsquet els ha canviat la vida. És una obvietat. Però el canvi no és de la mateixa magnitud per a tots: depèn del context en què van néixer, l’entorn en el qual van créixer, les possibilitats familiars, i un llarg etcètera. En el cas de Pauly Paulicap (1997; Elmont, Nova York), el nou fitxatge del BAXI Manresa, no seria agosarat dir que el bàsquet li va salvar la vida.

Coneixem la història del jugador de 28 anys que arriba al Nou Congost per ocupar el lloc de Grant Golden.

Precarietat sense sostre fix

Un any i vint-i-nou dies abans que el TDK Manresa es proclamés campió de l’ACB, va néixer a Elmont (a la frontera amb el districte de Queens) el setè fill d’un matrimoni humil. Pauly Paulicap era el menor de quatre germans i tres germanes, i ben aviat va ser conscient de la peculiaritat de la combinació del seu nom i cognom. «No hi ha cap història al darrere, simplement és el nom que em va posar la mare», explicava a Justin Jackson, del The Dominion Post, l’any 2021, i afegia que «faig broma amb això i li dic a la gent que el meu segon nom és Paul». Abans d’arribar a aquest moment, Pauly va viure una infància sense lloc per les bromes.

Pauly es va passar gran part de la seva infància amb una motxilla a l’esquena, carregant les seves pertinences d’una casa a una altra. Quan la Marie, la seva mare, i el seu padrastre es van separar, la nombrosa família va tenir moltes dificultats per pagar els lloguers i va haver d’anar canviant d’habitatge. I les coses encara podien anar a pitjor. «Estava perdut. Estava pràcticament sol», relatava anys després Pauly a Howie Kussoy, periodista del New York Post. «La meva mare estava passant pels seus propis problemes, no podia pagar les factures i les coses es van començar a posar difícils. Ella estava allà, però en realitat no hi era. Els meus germans estaven allà, però en realitat no hi eren. No tenia el suport que necessitava en aquell moment».

Pauly va intentar buscar-se la vida, anant a viure amb un dels seus germans o amb un amic. En el primer, el propietari de l’apartament el va fer fora quan es va assabentar que hi vivia sense pagar; i en el segon, el tiet de l’amic el va expulsar en considerar-lo una mala influència. La seva inestable situació va arribar a la direcció de l’escola, que li van suggerir anar al Nassau Haven, un habitatge col·lectiu que ofereix allotjament a joves sense llar o amb problemes. I allà hi va passar moltes nits. Masses.

«No mentiré, era un cap de suro. M’ajuntava amb males companyies i feia ximpleries», li explicava a Kussyoy. «Els meus germans no tenien gaire bona reputació i tothom esperava el mateix de mi. Deien: «Al Pauly sempre l’expulsen. Acabarà com els seus germans. No es graduarà. No farà res«». Però el Pauly tenia altres plans, i un gran gest de solidaritat el va ajudar a canviar el seu destí.

Solidaritat i esport

Les anades i tornades del Nassau Haven es van acabar gràcies als pares de David Anderson, d’un dels seus millors amics de la infància. Aquell mateix any, el tercer de l’institut, Paulicap va agafar una pilota de bàsquet per primera vegada. Tot i ser físicament més gran que els seus companys, mai s’havia interessat per l’esport. Tenia altres prioritats. Recordava tot aquest procés al New York Post: «Els pares del meu amic sabien que alguna cosa estava passant. No tenia menjar, així que sempre menjava allà i em donaven diners. Quan em quedava amb ells, tenia un llit. Em van comprar roba i cobrir totes les necessitats bàsiques. Això em va permetre concentrar-e més en el bàsquet i els estudis, i aquell suport em va fer veure com n’era, de talentós, amb els esports».

En la mateixa línia, li explicava a Sean Brennan, del The Riverdale Press, que «la meva mare ho estava passant molt malament. Tenia tres feines i la quarta era cuidar-nos a tots. Quan els Anderson em van acollir, vaig trobar l’estabilitat que em va permetre enlairar-me». Per a Pauly, aquest va ser el moment decisiu de la seva vida. I així va ser com es va convertir en el primer dels germans en aconseguir graduar-se a l’institut. «No era un bon estudiant, sempre em ficava en problemes i m’ajuntava amb males companyes. Però em vaig adonar que si continuava així, no milloraria res ni a casa ni a l’escola. Així que em vaig dir que era hora de madurar».

Inicis complicats i creixement meteòric

Pauly es va estrenar en el món de l’esport per la porta gran, practicant fins a tres modalitats diferents. Es va apuntar a l’equip d’atletisme per fer llançament de disc («se’m donava molt bé»), a bàsquet i a vòlei. Aquest últim va ser clau en la seva evolució en el bàsquet: «el vòlei va ser probablement el millor que vaig fer pel meu bàsquet. Va millorar la meva coordinació ma-ull, el meu joc de peus i la meva sincronització. I ho vaig poder aplicar al bàsquet».

I això és important, perquè els seus inicis basquetbolístics no eren els més esperançadors. Així li explicava al periodista Jackson fa uns anys: «Si m’haguessis vist jugar quan vaig començar, hauries pensat que aquest noi mai arribaria a res jugant a bàsquet». I en la mateixa línia, en la conversa amb Kussoy, assegurava que «quan vaig començar a jugar, tots em miraven com si fos un acudit… Era molt dolent. No hi havia jugat mai i no tenia cap habilitat. L’únic que sabia fer eren esmaixades, però ni això, era el pallasso de la classe. Ningú es pensava que em prenia seriosament el bàsquet, però ningú sabia pel que havia passat, i això era el que em motivava. Realment, ningú ho entenia».

Pauly va acabar decantant-se pel bàsquet, i es va entregar en cos i ànima a progressar. El seu físic, contundent i explosiu, el van fer destacar ben aviat com a un magnífic protector de la cistella. Un cop es va graduar a l’institut de Long Island, es va incorporar a l’escola de secundària Harcum College, on va romandre dos anys, sent el sisè màxim taponador de tot el país en el segon curs. La seva millor habilitat. «Tot això va ser gràcies al vòlei. Vaig ser capaç de concentrar-me. Quan algú s’apropava a la cistella, podia concentrar-me en la pilota igual que feia amb el vòlei».

Manhattan i l’explosió definitiva

Quan veus Manhattan i explosió en la mateixa frase, és natural pensar en el Projecte Manhattan, el terrorífic programa per desenvolupar armes nuclears. Per sort, en la història de Paulicap aquest districte juga un paper més positiu. El seu bon rendiment al Harcum College va cridar l’atenció de Steve Masiello, entrenador dels Manhattan Jaspers, una universitat que competeix a la primera divisió de la NCAA.

«Aporta una gran energia i passió al joc, i em recorda molt a Rhamel Brown», va destacar el tècnic després dels primers entrenaments. I no era una comparació qualsevol: desconegut pel gran públic (com a professional va passar per Suïssa, Finlàndia, Canadà o Ucraïna, entre d’altres), Brown és un dels millors jugadors de la història de la universitat, sent el primer Jasper a rebre el premi de Jugador Defensiu de l’Any de la MAAC (Metro Atlantic Athletic Conference), una distinció que va retenir durant tres temporades. Les expectatives, eren altes.

Paulicap va demostrar des del primer moment que havia caigut al lloc indicat en el moment adequat. Va rendir a la pista, encaixar al vestidor i meravellar a l’afició, que el va convertir ben aviat en un dels seus jugadors preferits. «Sento que amb l’esforç constant i amb el procés, molta gent perd el focus de divertir-se», explicava a The Quadrangle. «Així que simplement intento divertir-me tot el temps». Després de tant patiment, tot era divertit per Paulicap. El seu company d’equip, Rich Williams, deia d’ell que «la millor manera de descriure’l és com una habitació a les fosques a la qual se li encén un llum. És una persona especial».

En la seva primera temporada va acabar amb 10 punts, 6,9 rebots i 2,5 taps en 23 minuts de joc per partit, sent un dels més destacats dels Jaspers. «És un dels joves més treballadors que he vist mai. No és només un jugador fantàstic, també és una persona extraordinària. Ens aporta una gran presència en defensa, perquè és un jugador que s’entrega al màxim i té una capacitat atlètica i una habilitat per taponar extraordinària», explicava Masiello. Recordeu a Brown? A Paulicap no li va fer por el repte i va demostrar que les comparacions tenien sentit. Al final del seu primer curs, va ser escollit Jugador Defensiu de l’Any de la MAAC, sent el màxim taponador de la conferència i el setzè millor de tota la NCAA.

«És el favorit de tots els aficionats. És contagiós, i probablement és el primer jugador que he entrenat que té més energia que jo. Per com es comporta al vestuari i a l’autobús, té una personalitat que val per 20 persones», relatava Masiello. Paulicap va romandre dues temporades més a Manhattan, on va acabar amb unes mitjanes de 9,9 punts, 6,3 rebots i 2 taps per partit, sent un jugador important i molt estimat per tothom.

Ioga, cuina i un canvi de nivell

El món de l’esport universitari nord-americà va viure un canvi històric amb l’aparició dels NIL (Name, Image and Likeness), que permetien que els jugadors poguessin guanyar diners amb el seu nom, imatge o identitat durant el seu periple universitari. I Paulicap ho va aprofitar a la seva manera.

Abans, es va apuntar al portal de traspassos després de finalitzar la tercera temporada a Manhattan. La Universitat de DePaul és la que més interès va mostrar per ell, i Paulicap es va unir als Blue Demons, de la Big East Conference i d’on han sortit jugadors amb bones carreres a l’NBA com Mark Aguirre, George Mikan, Wilson Chandler, Quentin Richardson, Rod Strickland o Max Strus, entre d’altres. No va ser una decisió fàcil: «Entrar al portal de traspassos fa por. Em vaig arriscar. Volia posar a prova les meves habilitats, veure fins on podia arribar. No vaig tenir molt suport. Va ser la meva decisió i la vaig haver d’afrontar sol».

Dave Leitao, l’entrenador dels Blue Demons, va explicar així la seva incorporació: «Ens ajudarà a reforçar la zona amb les seves habilitats defensives, no només amb els taps, també amb els rebots. En l’aspecte ofensiu, és un anotador consistent i una amenaça pel doble-doble sempre que està a la pista». Paulicap va respondre al canvi de nivell i exigència amb uns sòlids 7,2 punts, 6,1 rebots i 1,3 taps per partit en 22 minuts de joc; sent un bon secundari al costat de Charlie Moore, jugador del Breogán el curs passat i que era el referent de l’equip universitari.

A la universitat, ubicada a Chicago va desenvolupar dues passions paral·leles al bàsquet. Per una banda, el ioga, que l’ajudava a controlar el TDAH que li havien diagnosticat uns anys abans: «El ioga pot ser beneficiós pel cos, perquè ajuda a recuperar les articulacions i la mobilitat. Quan era més jove em van diagnosticar TDAH, i el més difícil en tots els llocs en els quals he estat ha sigut adaptar-me i intentar lidiar amb tot el que em ve a sobre mentalment. Meditar em permet estar tranquil i zen, i no deixar que les diferents coses que em passen diàriament em passin pel cap», explicava a John Antonik, de la web dels West Virginia Mountaineers. I afegia que «si tens TDAH, utilitzen l’analogia de moltes pestanyes obertes en un ordinador i almenys la meitat d’aquestes amb música. És com si no poguessis apagar-ho, així que meditar i fer ioga em permet tancar a poc a poc aquestes pestanyes i estar tranquil i centrat».

L’altra gran passió que Paulicap va desenvolupar aquell va ser la cuina. «M’encanten els diumenges de menjar per l’ànima… pollastre fregit, macarrons amb formatges, cols, moniatos confitats, arròs groc o gambes fregides», explicava al programa Life as a Mountaineer. «Acostumava a mirar House Kitchen i altres programes, i sempre m’intrigava la idea del menjar i de combinar diferents ingredients. Sóc un gran amant del sabor. La meva mare sempre cuinava, així que l’observava, i allà és on vaig aprendre i adquirir els coneixements bàsics». I no es va quedar aquí, sinó que va recórrer a YouTube per perfeccionar les seves habilitats: «en descobrir diferents receptes i combinar ingredients, em vaig adonar que aquest era un altre dels meus talents. He anat millorant i, la veritat, per mi és terapèutic cuinar alguna cosa i gaudir-la després».

Un any després (ara en parlarem), jugant per la Universitat de West Virginia, va aprofitar els nous drets NIL per promocionar la seva marca… com a cuiner. Així va llançar la seva pròpia línia de menjar caribeny, que preparava a la seva cuina i entregava a domicili. Les seves creacions es podien veure al perfil d’Instagram @chef.pauly, i el periodista Ethan Bock, del West Virginia Sports Now, va provar el seu servei per fer-ne un petit reportatge, i va destacar que l’entrega era puntual i els preus raonables. Zach Anderson, del The Daily Athenaeum, en destacava el plat de pollastre i gambes al curry, acompanyat amb arròs integral, pèsols i col. I les postres, un pastís de pastanaga amb galetes Oreo fregides.

L’últim pas i l’estima de l’afició

A causa de la pandèmia de la COVID-19, a molts jugadors se’ls va permetre fer una temporada extra a la universitat. Paulicap va ser un d’ells, i ho va aprofitar per fer un salt més, incorporant-se als West Virginia Mountaineers de la Big 12 Conference, considerada la conferència de més nivell de tota la NCAA. Seria el seu últim any, com ell mateix recordava: «Un dels entrenadors assistents, en el primer entrenament, em va dir: «Aquest serà el teu últim primer entrenament de bàsquet universitari«. Quan m’ho va dir, em va despertar una mica. Em vaig adonar que ho havia de donar tot o me’n penediria de no haver-ho fet».

Paulicap va aconseguir fer-se un lloc en la rotació, disputant 12 minuts de mitjana en 29 partits, en els quals va aportar 3,2 punts, 3,2 rebots i 0,8 taps. I es va guanyar a l’afició, que acostumava a omplir les 14.000 localitats de l’Hope Coliseum i que el va impactar. «Sempre he tingut el suport dels aficionats, he aconseguit involucrar-los, però això és un altre nivell. Pel carrer em paren i em diuen que m’estimen. És una sensació increïble. M’agrada animar-los i l’energia del pavelló. M’emociono quan embogeixen per un tap, una esmaixada o qualsevol altra jugada. No es tracta de fer punts, sinó que veure’ls així ja és una recompensa en si mateix».

Canvi de continent

Un cop acabat el periple universitari i després que cap franquícia de l’NBA l’escollis al Draft, Paulicap va posar la mirada a Europa, on anys abans ja havia dit que li agradaria jugar. La seva primera experiència va ser de les més exòtiques, lluny dels focus i en una lliga menor com la de Xipre. El nord-americà va fitxar per l’Anorthosis Famagusta i hi va tenir un gran impacte, amb 14,4 punts, 12,2 rebots i 1,6 taps en 28 minuts de joc; sent un dels referents juntament amb Duda Sanadze, que aquest any juga al Palma Mallorca de la LEB.

La seva adaptació al bàsquet europeu va cridar l’atenció del Nutribullet Treviso de la primera divisió italiana. El salt era considerable, ja que la Lega és una de les lligues domèstiques més potents d’Europa. Com ha fet des de ben petit, Paulicap va demostrar la seva capacitat d’adaptació i superació. Des de l’inici va demostrar estar preparat pel repte i es va convertir en un dels millors defensors interiors de la competició. Va acabar la temporada amb 7,8 punts, 7 rebots i 1,5 taps en 23 minuts de joc, sent el màxim taponador de la Serie A, el segon en rebots ofensius i el quart en rebots totals. I aquest rendiment, va tenir premi.

Els de Treviso li havien signat un contracte d’1+1, en el qual el club tenia l’opció de finalitzar l’acord al final del primer curs. No ho van fer, com va explicar Simone Giofrè -General Manager de l’entitat- en un comunicat. «Gràcies als excel·lents progressos que ha realitzat durant la temporada, hem decidit donar continuïtat al contracte, i estem molt contents de poder continuar treballant amb en Pauly, en la seva trajectòria personal de desenvolupament com a jugador professional. Hem pogut conèixer les seves qualitats humanes i tècniques, la seva dedicació i concentració en el treball. El cos tècnic ha treballat amb ell diàriament en la millora individual, i ha fet avenços significatius respecte a la seva arribada».

En la segona temporada a Itàlia, Paulicap va millorar el seu rendiment ofensiu (9,3 punts), afegint recursos al seu joc, i es va mantenir com l’àncora defensiva de l’equip, amb 7 rebots i 1,1 taps per partit. El mes de gener va ser el millor de la temporada pels de Treviso, guanyant els cinc partits que van disputar, i Paulicap va ser escollit millor jugador defensiu del mes de la Serie A.

Experiències breus i poc satisfactòries

En acabar la temporada a Treviso, i amb el contracte finalitzat, Paulicap va acceptar l’oferta del Changwon LG Sakers de la lliga de Corea del Sud, amb un contracte per reforçar l’equip de cara a la Basketball Champions League asiàtica. L’experiència va ser breu, ja que el seu equip va perdre els dos partits del seu grup davant els Taoyuan Pauian Pilots (15 punts, 13 rebots i 2 taps per a Paulicap) i l’Al Riyadi Beirut Club. En aquest últim, va protagonitzar un espectacular duel contra l’exNBA Thon Maker, amb 24 punts, 8 rebots i 3 taps per aquest, i 21-14-1 pel nou jugador del BAXI Manresa.

Un cop finalitzada l’experiència asiàtica, aquest estiu Paulicap va fitxar pel Promitheas Patras B.C, un dels millors equips grecs fora dels transatlàntics Olympiakos i Panathinaikos, i que també disputa la BCL. Com explica el periodista grec Thanos Tsibos en aquest article de Jordi Agut pel Regió7 (molt recomanable per entendre com és el seu joc i què pot aportar), el seu fitxatge va despertar moltes expectatives, que no s’han acabat complint. A la lliga grega només ha disputat cinc partits (6,6 punts i 2,6 rebots en 11,6 minuts de joc), un més que a la BCL (4 punts i 5,3 rebots), i per Tsibos un dels problemes va ser que «va començar la temporada sota les ordres de Giorgos Limniatis, un entrenador molt tàctic, i les seves dificultats per entendre la proposta van causar que aviat es plantegessin la seva sortida. El Promitheas va destituir Limniatis, per això s’ha quedat en plantilla més temps, però tampoc el nou entrenador (Curro Segura) semblava encantat amb ell».

Ara arriba a Manresa amb ganes de reivindicar-se i recuperar les sensacions i el rendiment que va a mostrar a Itàlia. Amb tots els obstacles que ha superat en la seva vida, és lícit creure que ho aconseguirà.