Pujol i els somnis compartits
L’adéu de Xevi Pujol ha deixat als aficionats del Bàsquet Manresa en una situació emocional difícil de gestionar. Una calma tensa, on es barreja l’orgull de veure un dels nostres volar ben amunt amb el dolor de la seva pèrdua. Una ambivalència que ens fa alegrar per ell i patir per nosaltres.
Sabíem que aquest dia arribaria: inclús dins nostre, deixant el vessant més egoista a un costat, desitjàvem que arribés. Perquè aquí, dol dir-ho però dol més enganyar-nos, no li podíem donar totes les eines per explotar un talent històric com el seu. Li podíem donar estima i un amor incondicional, a l’altura del que ell té, ha tingut i tindrà pel Bàsquet Manresa. Però amb 35 anys i unes capacitats com les seves, això no era suficient. I no parlo de diners, sinó de la possibilitat de poder-se provar en cotes més altes. És una situació a la qual estem acostumats quan es tracta de jugadors, però que ens agafa amb poca experiència amb perfils com el seu.
En el seu comunicat de comiat, Pujol parlava d’haver complert un somni. El mateix que hem tingut tots els manresans que ens vam enamorar del bàsquet des de ben petits. Somiàvem a arribar al primer equip del Bàsquet Manresa i d’aixecar el títol de campions de lliga com vam veure fer a Chichi Creus. Més d’hora que tard vam anar descobrint que havíem de canviar de somni, buscar-ne de més terrenals i deixar el bàsquet com a una afició de la qual gaudir de diferents maneres.
Pujol, a qui el físic va deixar clar de ben jove que allò de ser jugador professional no era possible, no es va rendir i va buscar altres camins per arribar a complir el seu. Eren menys glamurosos, primer a les banquetes i després als despatxos, però gloriosament més eficaços. Si com a jugador sabia que estava condemnat (per molt treball i ganes que hi fiques, no podria arribar mai al màxim nivell), pels altres camins va optar per una fórmula que l’ha portat a ser més estimat i idolatrat per la parròquia manresana que la majoria dels jugadors que han passat pel club al llarg de la seva història. Aquesta fórmula, com ell ha explicat en infinitat d’ocasions, no té res de màgia: treball, esforç, sacrifici i compromís. Uns valors innegociables que ha traslladat, juntament amb altres figures transcendentals en la història recent del club, a tota l’entitat i que ha permès al Bàsquet Manresa viure uns anys gloriosos.
Abandonant Manresa, Pujol demostra la valentia que ha exhibit sempre en la seva carrera. La mateixa que va tenir per acceptar, en el seu moment, el repte de ser el director esportiu amb només 30 anys, i fer-ho substituint una llegenda del club. I no un qualsevol, sinó el que porta al cor. Perquè el més fàcil era quedar-se en la seva zona de confort, convertit en un ídol de la ciutat i un referent en el món del bàsquet, coneixent el club amb tots els ets i uts i tenint-ho tot controlat (tot el possible en un món com aquest). De fet, la seva estima pel club és tan alta, així com la confiança en els fruits de la feina ben feta, que va decidir renovar tres anys més. Perquè ell sempre ha cregut en el Manresa. Però el repte a Vitòria és tan gran que només podia acceptar-lo.
I tenim sort que hagi acceptat aquesta oferta i no d’altres. Si havia de marxar i continuar a l’ACB, no se m’acut un lloc millor que el Baskonia, club germà. Amb totes les diferències, és el més semblant al Bàsquet Manresa que hi ha en el màxim nivell europeu. Hauria sigut més difícil de gestionar si hagués anat a aguantar el cendrer fent de becari a un club de futbol o, Déu no ho hagués volgut, a la capital del regne. Només ens queda desitjar-li sort i èxits. Per talent i capacitat de treball no necessitarà sort, però sí que haurà de desenvolupar o potenciar altres habilitats, més polítiques, per sobreviure en un club de la dimensió del vitorià, on ja no serà el noi de la casa sinó el fitxatge estrella que ve a ocupar el lloc d’un històric, un Alfredo Salazar que ha sigut un referent per a Pujol i que durant molts anys va ser el millor director esportiu d’Espanya i un dels millors d’Europa. Com Pujol en l’actualitat.
Es pot guanyar de moltes maneres, però cap és tan satisfactòria com quan la victòria arriba amb gent de casa. Pujol ha representat millor que ningú què és el Bàsquet Manresa i quin és el potencial. Lluny d’excusar-se en la falta de recursos, de recórrer al baix pressupost per justificar les derrotes, Pujol ha treballat de forma incansable, convertint una vocació en una vida, per tal de portar el club a cotes inimaginables fa uns anys.
No recordo una figura que generi tanta admiració en la parròquia manresana. La combinació d’humilitat i perfil baix, que sempre l’ha acompanyat, ha fet que tot semblés més fàcil del que és. Hem normalitzat tenir, amb un dels pressupostos més baixos, una de les millors plantilles. Cada temporada. Ens hem acostumat a pensar en la Copa del Rei. En els Play-offs. En lluitar per guanyar títols europeus. Sí, ens omplim la boca cada setembre dient que l’objectiu és salvar la categoria, però tots sabem que, fa anys, comencem les temporades pensant en cotes més altes. I això, aquest canvi en la mentalitat del seguidor manresà, és en gran part gràcies a Pujol. El seguidor més fidel del club. Qui més estima al Bàsquet Manresa.
Pujol ha complert el seu somni fent realitat el de molts altres. Parlo de jugadors i d’aficionats. Hi haurà un dia que tornarà al Nou Congost. Esperem que passin molts anys, plens d’èxits i noves experiències (en algun moment passarà per l’NBA) per a ell i de mantenir el seu llegat per part del Bàsquet Manresa. I, que quan torni, el club estigui preparat per entrar en una nova dimensió.
Gràcies per fer-nos somiar, Xevi.