El BAXI Manresa vol matar el monstre final

Si el bàsquet fos un videojoc, en les partides del BAXI Manresa sempre hi ha una pantalla on l’equip s’encalla. Aquell moment en el qual et venen ganes d’obrir Wallapop i posar el joc a la venda. Sabem a qui ens enfrontem, sabem com és el monstre i com ens fa mal, però no trobem la manera de derrotar-lo. No sempre ha sigut així. En les darreres tres temporades els hem superat en dues ocasions, però són petites victòries que no esborren el mal cos que ens han deixat les derrotes, especialment la de Bilbao. Perquè no és el què, sinó el com. Cap altre equip ens ha despertat una sensació d’impotència com aquesta. Són la nostra kriptonita, l’arma que minimitza el joc que tantes alegries i orgull ens dóna. Sí, parlem del Tenerife.

Espantar els fantasmes

Tot i els bons resultats de les darreres temporades, hi ha una part de la parròquia manresana entregada al dramatisme. A allò tan català de cremar-ho tot sense cremar res. Una espècie de necessitat de posar foscor a la llum. Aquest curs eren els partits a domicili. Amb l’equip excel·lint al Nou Congost, el pànic es concentrava en els duels en terres alienes. El contrast entre el rendiment a casa i a fora provocava una dualitat difícil de digerir. Fins que l’equip va esvair tots els fantasmes amb una exhibició de fortalesa mental a Chemnitz.

Perquè la bona dinàmica de l’equip, amb tres victòries consecutives al Nou Congost (algunes d’històriques per la seva contundència), ens donava una confiança que va desaparèixer amb el salt inicial. Els alemanys van provocar un déjà-vu amb el partit a Derthona, superant als manresans en intensitat i desig. Això es va traduir en un 22-9 al final del primer quart, amb sensacions similars al 30-16 d’Itàlia. Ja hi tornem a ser, pensàvem. El problema era en atac, però es podia solucionar des de la defensa. Ocampo no va desistir a l’hora de moure peces fins a trobar la combinació ideal per capgirar el partit. I es va fer superant el nivell físic del rival, ofegant-lo en defensa per a després castigar-lo en atac. La resta de partit ja sabem com va anar, confirmant el creixement mental i competitiu d’un equip que millora dia rere dia. I això és el més important, acompanyar la millora continua amb victòries. Creixer i aprendre. I fer-ho guanyant.

Podríem parlar de molts jugadors, perquè l’equip continua sent coral, amb tothom aportant i entregat a la causa. Però n’hi ha dos que voldria destacar i que, en cas d’haver-hi sigut des del principi, el rendiment a domicili hauria estat millor. Parlo d’Obasohan i Massa. El primer va entrar en acció a la recta final de la pretemporada i va necessitar unes setmanes de competició per agafar ritme i arribar al seu nivell físic òptim. El segon, va estar parat fins fa unes setmanes, i segurament està al 30% del que pot acabar oferint. I, així i tot, ja són diferencials. La seva presència eleva el terra de l’equip i situa el sostre en un punt molt elevat. Hi ha moments, quan coincideixen a pista (i concentrats) Obasohan, Hunt, Musa i Massa, que la defensa es converteix en un malson pel rival, un mur totalment infranquejable i desquiciant que acaba amb la resistència física i mental de l’oponent. I amb ells, els aficionats, estem descobrint el plaer de la defensa.

Matar al pare

Matar al pare és una figura metafòrica que utilitzava Sigmund Freud per explicar el moment en el qual les persones maduren i s’aparten dels pares. El partit a Tenerife ha de ser el parricidi del BAXI Manresa, el moment de demostrar que, ara sí, estem per sobre dels fantasmes del passat. Que hem madurat i podem fer front a aquesta milícia de veterans que tant ens ha fet patir.

Hi ha molts tipus de rivalitats en l’esport, una d’elles la purament esportiva, centrada tan sols en el que succeeix a la pista de joc. La rivalitat amb els tinerfenys és recent i no té un rerefons històric, social o ètic com la que hi ha amb badalonins o seccionistes. Però és igual o més cruenta.

El temps no passa a l’illa. Se succeeixen els anys i allà continuen els de sempre, una màquina perfectament engreixada que funciona amb la precisió d’un rellotge suís. Fan bo allò que si una cosa funciona, no la toquis. Els pocs experiments que han provat no han funcionat, així que aposten per una continuïtat eterna. Ja no hi ha l’assassí finlandès, però es manté l’ideòleg, l’entrenador qui millor combina l’arrogància i el victimisme. Una d’aquelles persones que, quan et llança un elogi, més val que et miris l’esquena, segur que hi tens una daga clavada. I a les seves ordres, un exèrcit fidel i entregat a la causa.

A pista els dirigeix un home que contradiu totes les lleis de la temporalitat, un mag que et pot fer arribar a creure que, com més vell, més bo ets. Un brasiler que trenca amb tots els estereotips del seu país, seriós i calmat com pocs. Forma una de les parelles més antinaturals amb un gegant sorgit d’un laboratori amagat a les muntanyes georgianes, un altre que t’enganya amb el seu aspecte desmenjat, un home que ha fet un pacte amb el diable per moure amb agilitat un cos desmanegat. Són una parella que recorda a la de Prigioni i Splitter, que sabies el que farien, el com i el quan, i, així i tot, no podies evitar que ho fessin. Són l’essència de l’equip, el cable que has de tallar si no vols que la bomba exploti.

Al seu voltant orbiten una sèrie d’especialistes que juguen de memòria, cadascú desenvolupant el seu rol amb eficiència i obediència. No fan experiments. Tampoc amics. Són enginyers i deixen la creativitat pels artistes. Formen una orquestra que rarament desafina. I entre tots ells, centrant-nos en el tema de la rivalitat, destaca l’obra magna de la maldat. Un ésser maligne pel qual estaríem disposats a anar a la guerra per derrotar-lo.

Fa uns anys, en relació amb l’expresident Bartomeu (amor etern pel seu intent de destruir el Barça), al programa La Sotana van plantejar un dilema que es podia aplicar a molts personatges per tal de calibrar la seva perversitat: què és, fill de puta o subnormal? És a dir, si actua d’aquesta manera per maldat o estupidesa. Podríem dir que Guerra és un escollit, que porta aquest dilema fins a l’extrem. En honor seu, excel·leix en ambdues categories. És d’aquells que aniria a terres valencianes a fer-se fotos ajudant, mentre algú li diu que la cosa marró que està recollint no es pot menjar. Pròximament, obrirem una porra a Twitter per veure qui encerta quantes agressions fa durant el partit contra el Manresa. No patiu per aquestes paraules, l’animadversió és recíproca. Francisco Javier Guerra Trujillo odia Manresa d’ençà d’aquella mítica final de la LEB Or amb el Melilla. No ho ha superat ni ho farà mai, perquè per tancar ferides necessites certes habilitats cognitives.

Així que ha arribat l’hora de plantar la bandera manresana a La Laguna. De demostrar (-nos) que som aquí. Que no tenim por. Que hem enterrat els fantasmes del passat.

I que, ara sí, estem preparats per acabar amb el monstre final.